OCELLS EN DIUMENGE

He matinat, sí, és diumenge, però no faig diferències ni excepcions en el santoral. Tots els dies són iguals per a mi. Bé, és cert que no tinc obligacions laborals, encara que no per això deixo d'atendre qüestions premonitòries que fins i tot de vegades se m'amunteguen. Però només de dilluns a divendres.

En una arrencada d'arrel improvisat, he tret el meu cul del seu seient, rentat el got de cafè amb llet, dutxat i disfressat amb un vestit persuasiu i d'acord amb els escenaris campestres. És menester no oblidar, jo, i mai ho oblido, que la meitat de la meva vida l'he viscut a la gran ciutat, i l'altra meitat, de la qual ignoro la seva durada, en un petit poble. Això de petit és insubstancial i ofensiu, perquè viure en un poble és un luxe no a l'abast de molts encantadors de serps i tiradors de cartes. Dels que veuen una olivera i no troben l'oli, o altres que a l’avellaner li diuen ametller. Ara estem veremant, no collint raïm.

Seguim, he baixat al garatge, ¿anar lluny o prop? Doncs ni una cosa ni l'altra, només pretenc esmorzar i llegir una mica, res, 15 km. El cotxe reconeix la meva sabata i solca l'asfalt com un veler embravit. Parlant de solcs, el paisatge es bolca als meus ulls sabent per endavant que em seduirà. Hi ha grans extensions on els solcs s'amaguen en l'infinit, és un joc de tints daurats i ocres. La mare terra és ocre per naturalesa. Les fileres de ceps, vençudes i exhaustes, mostren humils el seu descarnat cos. Aquells grans ja són líquid dorment.

Una truita farcida de pernil, vi del lloc i cafè per no oblidar. Esmorzo amb el cap, no amb la gana. Poca gent, mitjana edat, i la televisió, que tant i tant denigro , donant el puto conyàs de La Ricarda i la seva mare. Ningú l'atén, suplico que baixin el volum ... i la tanquen. Ben fet. No fos que se’m fongués a l'estómac la truita, el pernil, el diari i la més que possible intervenció d'algun nefast polític. Quines paparres, Déu meu.

Esmorzar al costat de la finestra també és un privilegi. No per veure cotxes, autobusos, semàfors i patinets, no, que va. albiro complagut un fons de bosc verd maragda, molt atapeït. Les copes, balancejades per una alenada de brisa, semblen enviar una muda i verda salutació des de la distància. Camps de conreu alternatiu, ara blat ara colza, ara sosteniment. I aixopluc, és clar, noguers i figueres aixequen les seves branques en agraïment.

És hora de concloure el primer acte del dia -festiu- unes dotzenes d'ocells sense cognom  s’interessen per veure els meus moviments, aparcats i immòbils a la part alta d'una línia telefònica. Dos pals distants i corcats sustenten i fonen el que un dia va ser passat i avui es resisteixen a ser futur.