CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. LA BELLA EASO I ALTRES MERAVELLES.

Entrem a Sant Sebastià per Amara, malgrat les seves limitades proporcions, Donostia és una ciutat de tall francès i aburgesada que no només captiva a primera vista, és d'una bellesa inconfusible i m'uneix a ella una llarga tradició d'admiració i respecte. La Bella Easo és un compendi de tradició i modernitat, envoltada de paisatges extrets dels millors llenços, i en un altre temps anomenada Petit París o París del Sud. A principis del segle XX la ciutat viu la seva Belle Époque convertint-se en la ciutat més cosmopolita d'Europa, donant-se cita en el seu famós Casino personatges de la talla de Mata Hari, León Trotsky, Maurice Rabel o Romanones, per nomenar només alguns. El 

dictador Franco va estiuejar durant 35 anys al palau d'Ayete d'aquesta ciutat.

Per alguna o altra fatalitat mai vaig tenir oportunitat d'apropar-me a la cúspide del Monte Igueldo, raó per la qual ha estat el primer que he fet en aquesta ocasió. Després d'una visita fallida al Peine del Viento per obres, vam emprendre l'ascensió al Monte mitjançant el funicular. Un remodelat parc infantil al costat de generoses i estratègiques terrasses proporcionen al visitant una visió de l'espectacle donostiarra que ens apropa a la sublimació de la bellesa: la badia de La Concha, la platja de Zurriola i l'illa de Santa Clara al centre de la badia. L'enclavament guipuscoà envoltat per verds i frondosos tapissos forestals és una destinació per no perdre’s o, potser, per perdre’s en ell i no buscar la sortida. El llarg passeig marítim de la Concha condensa els elements arquitectònics i ornamentals característics de Sant Sebastià, els grans fanals, la Barana, els rellotges, el balneari de La Perla i la Reial Casa de Banys, acabant a la platja d'Ondarreta amb el famós Peine de Chillida. La Part Vella al costat del petit port pesquer reuneix una considerable concentració de tavernes, restaurants i baretos per metre quadrat. Si Miguel Ángel va cisellar la pedra i el marbre amb insuperable mestria, els bascos esculpeixen amb mà destra els elements culinaris fins convertir-los en colorits i saborosos "pinxos" que, més que aliments, s'assemblen a belles diapositives. Dir País Basc també és una referència obligada a les tapes.

He detectat menor consum de txacolí, sembla que domina molt més el negre, gairebé tot de Rioja. Matís que es pot estendre a tot el nord. Excepte el vi blanc, que a Cantàbria i Astúries es consumeix l'Albariño gallec. Excel·lent, per cert. És possible que el territori basc sigui el campió indiscutible en l'aixecament del colze, a més dels aizkolaris i els seus talls de tronc amb destral. Però el consum de vi és un comú denominador de tota l'Espanya septentrional, amb major repercussió a la cornisa cantàbrica. Es van deixar sentir algunes bromes en relacionar la posició de la mà en forma de cassoleta de moltes persones, per referir-se a tenallar la copa de vi, causant afectació general de tendinitis de mà.

Partim amb regust a enyorança i un cert disgust de deixar enrere aquesta supèrbia i elegant ciutat. Els verds prats, els edificis, els caseríos, els penya-segats, el costumisme, la gastronomia, i el tarannà obert i hospitalari dels seus habitants, fan una osca en la nostra sensibilitat i ens deixen oberta en l'ànima una finestreta per somiar amb repetir. Euskal Herria agur, laster arte.

Prosseguim el nostre particular camí fins els 800 km, voregem  Bilbo i enfilem destí cap a Santander. Deixem Santurce, Castro Urdiales, Laredo, i assenyalem en vermell la capital de Cantàbria. Ens esperen els formatges de Cabrales, les anxoves i l'imperi Botín a quatre passes del Sardinero. El sol ens acompanya i el reflex del cantàbric ens indueix a calmar la tendinitis de mà. Agur, laster art!