AIXÒ ÉS LA CONYA (Tros II)

Hem passat uns dies d’allò més convulsos, n’hi ha hagut per tots els gustos. El solstici d’estiu ha fet moure milers de persones d’un lloc a l’altre, tothom practicant exercicis d’auto control i domini de nervis en les llargues cues a la carretera. La revetlla i les coques no s’han fet esperar. Grans rotllanes de famílies o amics es formen al llarg de tot el litoral. Uns amb menjars preparats i d’altres amb la consagrada truita de patates. Es fa gresca, es canten cançons i destapen ampolles. I com gaire bé ningú ha de conduir, s’agafen unes trompes de les que marquen territori. Sense oblidar el bany nocturn del que molts en canten excel·lències, sobretot els que aprofiten la disbauxa per fer un parell de kikis sota la bòrnia mirada d’una lluna en creixement.

Què podem dir d’aquestes nits a la platja que no sigui una repetició. Quasi tot s’ha dit i escrit, són llegendàries. Home sí, podríem aprofitar per fer esment de com queden aquests idíl·lics marcs a l’endemà. Doncs fets una merda. Així és, muntanyes i muntanyes de deixalles, restes de menjar, tones d’ampolles o plàstics de tota mena. Només de les platges de Barcelona es parla de 20 tones d’escombraries. Però encara hi ha més, si, més. Els centenars de condons enterrats a la sorra, o no, i els que suren sobre les onades com cavallets de mar i es desplacen a la deriva com un vaixell avariat. No seré jo el que em banyi a l’endemà ¡mare meva! a risc de sortir de l’aigua amb un bigoti impostat. A mi se me’n fot que la gent es desfogui a cop d’engonal, com si es volen ventilar una estrella de mar o deixar-se mossegar una teta per una medusa. Però, cony, endueu-vos la merda a casa, si us plau.

Tarragona està de moda, si senyor. Aquesta ciutat ha estat allunyada dels grans esdeveniments durant massa temps. Cert que durant el procés independentista, la seva veu es va fe notar amb freqüència. Tarragona és una ciutat de mides apropiades, bonica, antiga, i vigia privilegiada del Mare Nostrum. Després d’un llarg camí ple d’entrebancs i sobresalts, finalment va poder realitzar i inaugurar el seu gran somni: Els jocs del Mediterrani. Competicions esportives dintre del Moviment Olímpic del Mediterrani. La cerimònia inaugural va tenir lloc el passat dissabte, sota la presidència del rei de les Espanyes, el president de la Generalitat i l’alcalde tarragoní. D’entrada els confesso que em vaig quedar molt atribolat, confús, estranyat. I això no té res a veure amb la tibantor que es respirava a la llotja d’autoritats. Quan el batlle Ballesteros presentava per la megafonia a les autoritats presents, en nombrar al president Torra es va sentir un allau de crits i xiulets. Mentre jo m’ocupava d’un oliós ibèric, acompanyat d’un formatge força ofensiu, vaig observar que les grades estaven plenes de banderes espanyoles, molt respectables, i de les catalanes que brillaven per la seva escassetat. Ignorant del que passava o podia passar, ho vaig atribuir als fuets de vi negre que m’inoculava per fer front als sòlids. A continuació l’actuació d’uns artistes que sense cap mena de dubte deuen ser molt bons, altre cosa és que jo sigui un ignorant, que varen desgranar el seu programa vocal. Les preses de les càmeres de TV mostraven grans espais de l’estadi buits, freds, impersonals. Mentre em cruspia el darrer tall de pernil, a la pantalla es veia el cel de la ciutat romana on dos paracaigudistes militars descendien cap el bell mig de l’estadi mediterrani. En aquest precís instant, el comandament a distància em va  transportar cap a una peli de sang i fetge, crec que d’en Bruce Willis. La sagnada que regalimava feia joc amb el vi que m’anava infiltrant.

En resum, sense desmerèixer ni censurar ningú, si m’arriben a dir que tot allò estava passant a Guadalajara o Burgos, posem per cas, m’hauria quedat tan ample. Els preuats dissenyadors i paridors de grans espectacles de masses, les autoritats locals, l’oncle Ramón que és molt espavilat, ¿no podien haver donat un aire més català, més tarragoní, més ajustat a la realitat de les coses, a tot aquell esperpent? I els castellers, ¿on eren els castellers?