Tarda grisenca, ventosa i freda,
molt freda. Els assetjats arbres i arbustos fimbren i retorcen al dictat dels
bufs del vent. Molt desagradable tot. És d'aquells dies en què la gent repeteix
"avui és dia per estar a casa", i jo li he fet cas a mitges, al matí
he sortit a disparar quatre fotos, a qual més trista, i a la tarda m'he reclòs
a casa. La veritat és que m'abstinc de llegir el diari, després d'anys ara em
produeix neguit i gairebé fàstic diria jo, de tanta política barroera i
vergonyant. Almenys fa dos mesos que m'ocupo només del mots encreuats, sóc
obstinat i no puc passar-ho per alt. Prefereixo trencar-me el cap a la recerca
d'una paraula, abans que maltractar la meva dignitat amb les toxicitats dels
que diuen governar-nos. Com a única excepció m'he entretingut en un article del
corresponsal de La Vanguardia a Londres. Parla d'estereotips, coneguts per
gairebé tots. Un anglès diria d'Espanya que li suggereix flamenc, tapes, sol,
sangria, soroll i toros. També caos, corrupció, mandra, brutícia, burocràcia,
puntualitat i crueltat amb els animals. A Espanya viuen un milió d'anglesos,
majorment jubilats, que freqüenten els seus propis bars, principalment a la
Costa Daurada, valenciana i andalusa. A l'altre platet de la balança, un
espanyol diria que a Anglaterra són arrogants, el te de les cinc, la cervesa
calenta, l'horroros menjar, els taxis negres, el sentit de l'humor, la
reialesa, el sarcasme, les eternes i respectades cues i el constant sorry.
No crec massa en els estereotips o
estigmes a tir fix. Els catalans són avars i garrepes. Doncs mirin, dec d'anar
disfressat perquè en aquesta vida m'ha tocat gairebé sempre pagar. És cert que
els que no paguen mai són més graciosos que jo, molt ocurrents i simpàtics.
Però és que tampoc m'han servit cervesa calenta a Londres, ni he vist aturar-se
a la gent a les cinc de la tarda, però sí que m'han dit sorry i he provat la porqueria de menjar a la ciutat amb més
estrelles Michelin. En el seu dia ja Washington Irving i Ernest Hemingway van
cantar les moltes excel·lències d'Espanya, en to sorneguer, és clar. I també
Ava Gardner mentre es passava pel trill al bo de Mario Cabré. El Sunday Times
en una guia de viatge instrueix als futurs viatgers dient que a Espanya és
correcte llençar els pinyols d'oliva a terra, tovallons de paper, closques de
musclo, tot menys els gots. És de bona educació arribar amb deu minuts de
retard a les cites, prendre una cervesa a les onze del matí, dinar a les tres i
sopar a partir de les deu. Cal no deixar res en els plats, propi d'un poble que
va passar molta gana a la guerra civil. Que volen que els digui, una cosa són
estereotips i l'altra collonades com la copa d'un pi. Perquè de porcs,
hooligans i borratxos els he conegut en totes les latituds, incloses les
britàniques.
I no és que em vulgui erigir com a
defensor de les essències cañí, ni
molt menys. Parlo per la part que em toca: crític amb tot el que sigui
abandonament, brutícia, mandra, soroll, crits o nyaps. No sé si aquest parer és
espanyol, català o anglès, no m'importa gaire. M'importa el meu lloc en la
societat, societat que prefereixo pulcra, és clar. Estem en això però queda
molt camí per fer. És cert que, per exemple, ni a Londres ni a Nova York, es
distingeix burilla alguna per terra.
Conclou el seu article, Rafael
Ramos, amb un acudit: Al paradís, els mecànics són alemanys, els cuiners
francesos, els amants italians, els policies britànics, i tot està organitzat
pels suïssos. En l'infern, els mecànics són francesos, els policies alemanys,
els cuiners anglesos, els amants suïssos, i tot està organitzat pels italians.
No s'aprecia cap presència dels espanyols. Deuen d'estar a l'atur. Cau la nit i
segueix regnant el fred, ¿Serà de bona educació parlar del fred?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada