CAFÈ SENSE SUCRE.

Un cafè sense sucre és un dels millors punt i final en acabat de dinar. I curt, molt curt, més de mitja cullereta tot ho peta, ja és converteix en melassa. Ja no és un cafè, sinó una beguda endolcida per després de dinar. Assaboreixo la tasseta de líquid ben negre i disparo els ulls cap els finestrals, la tarda ha pres el relleu del matí, lluminós, blau i engrescador. Els matins són per emprendre, per planificar les gestions del dia, i per agrair de ser testimoni d’aquest meravellós espectacle que ens proposa una nova jornada. Però som a l’hivern i les cartes es juguen d’una altre manera, sobretot a les tardes, els vents es barallen, trepitgen, giren i avancen més o menys ràpids. I els núvols, majestuosos i titànics, dòcils i murris, es deixen gronxar per les corrents d’aire, de mar a terra endins o mitja volta i de les planures cap el mar. Un cop al mar recarreguen els seus dipòsits a la vista de tothom, però sense que ningú ho pugui veure.

L’hivern, a diferència de la primavera que transcorre a saltirons i cops amagats, és més conservador, molt més constant que la primavera. No té pressa, sap que els dies s’escurcen i no hi veu motiu per córrer. El que no fem avui, demà tindrem temps per fer-ho. Els núvols van canviant la seva vestimenta, no te’n adones, apareixen de sobte, quan la matinada ja se n’ha anat, coberts amb la capa negre i gruixuda feta de grans bombolles de cotó-fluix tintat, apropant-se lentament però ferms, com els felins a la presa. Pot ser que plogui a gust de tothom o es pot donar el cas de que s’obrin esquerdes terriblement sorolloses d’aigua, llum, i estrèpits que acovardeixin les ànimes al ras o els gossos porucs. Aquí de tramuntana poca, una desena de cops a l’any. Això sí, neteja l’espai, desbrossa boscos, s’emporta la polseguera i es carrega mosquiteres, torretes, tendals i ganes de sortir. El seu són les esbufegades del Serè i la Marinada. El Serè ve del nord i quan bufa a no sé quants per hora, calçat bé, tanca portes i cerca bufandes i gorres. La Marinada és salada i marítima, ve del mar quasi cada dia de l’any, s’agraeix a l’estiu i fa blasfemar a l’hivern, sibil·lina, suau, callada i humida. El seu millor moment coincideix en quan les ombres desfilen.

M’he anat a fer un altre cafè sense sucre. De dalt a baix o de baix a dalt hi han uns set metres i mig o, el que és el mateix, trenta dos esglaons. Veig carrers, cases, ametllers, vinyes i el perfil gòtic d’un monestir, tot emmarcat dins les muntanyes i boscos que ens envolten. El soroll més molest aquí dalt és el del silenci, que no em molesta ni pertorba perquè m’acompanya i m’empeny a no badar. L’amargor del cafè resulta gratificant i benvinguda. A la dreta veig la carretera, deserta, llarga i una mica inhòspita a aquesta hora. Al front les altes muntanyes on el fred li ha clavat la banya i les copes dels arbres oscil·len d’un cantó a l’altre com si diguessin que no. A l’esquerra entra el sol en aquesta part de l’estança, anirà girant i donarà escalf a tota ella. Les llarguíssimes fileres de ceps fins més enllà del sotabosc, donen una sensació a la vinya de rectitud, disciplina i ordre. El cep no té pressa, podat i pentinat espera l’arribada de la primavera, aristocràcia de les olors i els colors. De moment els pàmpols vermells i grocs se sostenen en minoria, la tardor els va pintar i l’hivern els va esborrant. Vinyes emparrades i altes, vinyes verdes a l’espera del sol, conreades, mimades i vigilades. Ara adormides i despullades, lluny queda la darrera verema, lluny es veu la propera liquació del fruit que regarà taules i boques, fins el darrer gra de raïm. El darrer cafè ja només és un regust de record.