PARAULES FERIDES AL CAPVESPRE.

Com et vas fer aquesta ferida?

Em va atropellar un cotxe en una cantonada.

Doncs a primera vista no sembla que hagis anat a cap hospital, veurem que puc fer. ¿Tens gana?

En el foc de la llar els troncs crepitaven i escopien diminutes espurnes. Ja s'amuntegava un bon caliu de brases que parpellejaven la seva vermelló foc. A l'exterior els arbres mantenien una cruel batalla amb les ràfegues de vent que escombraven tot el que trobaven al seu pas, el fred era insuportable i els petits cristalls a manera de finestretes havien perdut la transparència.

Quants anys tens?

Ara en compliré quinze, ja sóc molt gran, em sento vell i cansat. Em vaig quedar orfe als deu anys i des de llavors camino perdut, sobrevivint com puc o com em deixen.

No tens família?

No, ja no, tots van anar morint, la meva mare l'última. Vivíem en una granja, a uns dotze quilòmetres de la ciutat. El meu pare sempre va ser molt retret, tímid es podria dir, els temps eren dolents i hi havia molta escassetat. Va ser la meva mare, que era molt més agosarada, la que va intercedir per a tots i a força d'insistir al final ens van acollir en aquella granja, eren bona gent. Aquí van néixer els meus dos germans, però en un desgraciat incendi al paller, van morir tots dos. Van quedar acorralats i res va poder fer-se per ells, eren bessons i tindrien uns cinc anys. El meu pare no ho va superar i va mal viure un parell d'anys més. Tres anys més tard va ser la meva mare la que em va deixar sol en aquest món. I com t’he dit abans, em vaig trobar al carrer amb deu anys. Acostumat a la vida en família i envoltat de natura per tot arreu, jugant, corrent, ajudant en les tasques de casa, de sobte em vaig trobar enmig de la jungla. De la jungla urbana vull dir. He caminat sense parar durant anys, he fet de tot i he menjat les porqueries més nocives i humiliants que ningú pot imaginar. Pocs, molt pocs han estat els que m'han donat un cop de mà, ajudat o alimentat. El gènere humà té cops amagats que ho fan malbé molt, hi ha molta maldat. Com més miserable et veuen, més cops et donen. És clar que hi ha bona gent, molta, però resulta insignificant en la vida d'un.

Li vaig rentar i desinfectar la ferida i amb prou feines va queixar. Em mirava, però se li tancaven els ulls. No hi havia dubte, estava exhaust, rendit. Li embenà la cama i el vaig deixar que descansés una estona mentre preparava alguna cosa per sopar. Portava un vistós penjant al coll, una xapa platejada amb una T ressaltada i en la galta dreta s'endevinava el traç d'alguna antiga cicatriu. Les celles molt pronunciades i les ungles desgastades i brutes, com de fang. Vaig pensar que, tot i tenir les mateixes oportunitats, o gairebé totes, en aquest món n'hi ha que neixen malastrucs, marcats, la vida se'ls posa d'esquena i les penúries i dificultats s'adossen a ells com la fulla a la branca, com el fang a la pedra.

Després de sopar li vaig preparar un llit on passar la nit, poca cosa, allò no era més que un refugi de muntanya, una antiga casa de pagès mig arreglada. S'havia refet una mica i tenia ganes de parlar, es notava en la vivesa dels seus ulls.

Abans t'he mentit, t'he dit que el meu pare va morir de pena per la mort dels meus germans, i no és cert. M'ha fet vergonya dir-te la veritat. Al meu pare el van emboscar entre tres o quatre malparits que el van torturar i finalment el van matar d'un cop de peu al ventre. Ni la policia els va trobar mai ni ningú ens va dir res mai més.

Déu meu! Però com és possible arribar a ser tan fill de puta. Quina cosa més horrible. Ho sento molt.

Ja t'he dit abans que hi ha molta gent bona, però són més els que no tenen cor ni entranyes. Si no t'importa me'n vaig a dormir.

Doncs clar, aquí el tens. Per cert, no m'has dit el teu nom.

Toby, sempre m'han dit Toby.

I s'ha adormit. ¡Verge santa! En quin món vivim que ja ni gos es pot ser!