CAMINS BARRATS

És un fet inalterable i indiscutible que Catalunya fa cent cinquanta anys que tira dels desballestats fonaments de la nació espanyola. Sense l'empenta dels catalans, Espanya, a dia d'avui, seguiria sent el que mai ha renunciat a ser: un país tancat en si mateix, que detesta la modernització de les seves estructures administratives i organitzatives, així com l'acoblament amb les nacions de progrés. De la mateixa manera que s'oposa a renovar el seu governament polític basat en un estrany feudalisme, liderat i controlat per les elits de sempre, degenerant en arcaics i arbitraris sistemes de govern amb el consegüent enduriment de les seves polítiques passades de moda. La meitat del país és erm, i sobre l'altra meitat recau la inamovible obligació de sustentar-lo contra vent i marea, encara que això suposi una degradació i asfíxia financera de les zones productives. Singularitat nefasta i injusta, que condemna a l'acomodament i ostracisme de les parts receptores de recursos, creant una situació de victimisme a perpetuïtat, amb la complaença, no ja dels diferents governs, sinó de la mateixa població. Amb la constant evocació a Madrid, com a concepte, no com a ciutat i la seva població, es pretén concentrar tot el poder hagut i per haver des de fa tres-cents anys. La resta del territori no passa de ser considerat com "províncies", ens de segon ordre que, com vassalls esgarriats, resten obligats a tributar i dependre del acèrrim centralisme. Per no confondre cal precisar que aquestes actituds s'han mantingut al llarg de centúries en república, monarquia, dretes, esquerres o dictadura.

El nacionalisme espanyol és cent vegades més identitari i excloent que el que poguessin ser bascos o catalans. Tot el que no sigui espanyolisme a ultrança és menyspreat o eliminat. Si un subjecte és entrevistat a la televisió i respon en anglès o suahili, és ignorat, però si el cas es dóna quan treu el cap alguna paraula catalana, llavors crema Troia. Per què?, doncs perquè odien l'idioma català i no suporten llengües que no siguin el castellà. A tal extrem arriben que la franja de polítics majors de 50 anys es veuen en la necessitat d'acudir acompanyats d'un intèrpret en les seves relacions internacionals, amb el consegüent bochornazo que això suposa. I per fòbies n'hi ha prou en fer una ullada a les xarxes socials per donar-se compte de fins a quin punt la catalanofòbia és aclaparadora, insultant i aferrissada. I ni tan sols en les amenaces de tot tipus, incloent les de mort, no s’ha vist mai un fiscal d'ofici interessar-se pel cas.

Es fa molt difícil entendre el perquè d'aquesta animadversió a tot lo català, que ve arrossegant-se des de temps immemorials. Alemanya, per exemple, no amaga el seu reconeixement i admiració per Baviera o Hamburg, potents motors de l'estat teutó, tots dos amb una aportació aproximada del 18'1% al erari alemany. El mateix pot dir-se de La Llombardia amb prop del 25% de l'economia italiana. En el cas alemany la seva contribució a la quota de solidaritat interterritorial és del 5% i estan farts i queixosos de tant dispendi. En el cas català supera el vuit per cent, deixant les arques de la Generalitat en situació de fallida perenne.

Recentment Ian Gibson, bon coneixedor de les Espanyes, ha declarat “España no hace más que tejer y destejer. Es un país amnésico, de maricón el último. Donde solo los gilipollas pagan impuestos, un país, en definitiva, que funciona a ostias. No debería ser así, diu, pero la verdad es que si no hay ostias, aquí nadie hace nada”. El 2016 Catalunya va registrar un PIB per càpita superior a Finlàndia, Suècia, Alemanya i França. El seu volum econòmic és superior al de Finlàndia, Irlanda, Grècia, Portugal, República Txeca, Romania, Hongria o Eslovàquia. Immediatament per sota de Dinamarca. I l'única realitat espanyola és el seu desmesurat i estrambòtic pla per entorpir, eliminar, difamar, confondre, espoliar i combatre mitjançant la judicatura, qualsevol expressió o iniciativa dels catalans, inclosos l’atemoriment i l'amenaça contínua. ¿ Hi ha algun remei?