TAULA AMB BONS PROPÒSITS

A mida que van passant els dies, durant aquestes llargues festes, els anem comptant per taules, em refereixo a taules on es degluteix tot el que se’ns posa per davant, sigui per dinar o bé per sopar. Dubto què el costum provingui del cristianisme, més aviat ho associo al canibalisme. Mengem i bevem com nàufrags recent repescats, com rescatats del infern i les penúries. Els àpats són llargs, contundents, variats, greixosos i opulents. Segurament són proporcionals els moments que ens allarguen les nostres passions en fruir les viandes amb el mateix temps que se’ns escurça la vida pels excessos. Però ja se sap, som humans i la humanitat és lo més ruc que hi ha en el món animal.

Has provat aquest vi? No, no el conec, però per l’anyada ja veig què deu ser excel·lent. Aviat comencen les subtileses, delicadeses i actituds respectuoses que, a mida què el temps vagi transcorrin s’anirà escalfant, i el déu Baco començarà a fer notar la seva presència. El vermut, vi blanc, vi negre, el cava, la mistela o moscatell de les postres, la copa, el xupito, en fi, què quan comença la tanda dels gintònics de mitja tarda, fins i tot els més prim i mirats ja porten una esllavissada cerebral de tres parells d’ous. Els emprenyadors què no callen ni amb amenaces, la mestressa de la casa tancada a la cuina sota una muntanya de plats, safates, coberts i olles, pregant que no torni un altre Nadal, les criatures jugant la final al rebedor amb la maleïda pilota, el nubi de la cunyada desgranant lo malament que el paguen a la feina i resulta que no té feina, la iaia en un raconet endormiscada amb el cap cot i un xupito aferrat a la ma i el gos fent badalls damunt del llit de la iaia. Escenes de Nadal que es repeteixen any rere any. I sense esmentar l’amo de la casa que a mitja tarda, amb els ulls extraviats, i l’ajuda del seu germà solter, l’oncle, s’entossudeixen en posar cançons de Luis Mariano i Jorge Negrete amb el volum pels núvols i els maguntot provinents de la cuina a porta tancada.

Hi ha moltes persones què per legítimes i diferents raons no els agraden aquestes festes. Però no sé ben bé per què jo crec que a la majoria si que els agraden. S’ha estès i proliferat el costum de fer-se regals, quan abans eren propietat privada dels reis mags d’orient. Ara, almenys els adults, s’intercanvien obsequis on el tret destacat no és el preu o valor què puguin tenir, sinó l’encert i el gust en escollir-lo. Es tracte de ser imaginatiu com per afalagar la persona regalada, saber tocar la fibra sense estripar-te la butxaca. I haig de reconèixer que hi han persones amb molt de gust per aquestes qüestions. Jo no, gens. De tota manera, com què la ment humana és indesxifrable, també abunda el cas en què fent un regal què tu creus sorprenent i de molt bon gust, el receptor o receptora es desfà amb escarafalls, alguna llagrimeta i dos petons però quan es dona mitja volta li diu a la seva parella a cau d’orella, vaja merda de regal. Si, es un dia en que  l’expressió “vaja merda de regal”  es converteix en top trending news. Però encara que ho sentis no et pots enfadar de cap manera, perquè tu, per mor de la llei compensatòria, també has considerat una veritable merda el regal que t’han fet. I ja se sap, tots emmerdats, tots feliços.

A la vida tot són tòpics i hàbits, caminem sempre pel pont de les repeticions, tot és sabut i tot és ignorat. Ara ve l’odiós sopar de cap d’any i es repetiran els tòpics: Noia, però on vas així ensenyant les tetes amb aquest vestit? Es que se m’ha fet petit. I tu on vas amb la bragueta oberta? Collons nena, porto 25 sopars de cap d’any dient que ho arreglis. Pobre, ja ni se n’adona que no es la cremallera, sinó la cervesa que pressiona per dintre. Alço la copa per tots vostès. Bon any nou!!