Quan jo devia tenir més o
menys poc més d'un metre d'alçada, tenia una assignatura que en deien
literatura, a seques, d'entre totes les que estudiàvem aquesta era la que més em
seduïa, tant era l'entusiasme que em suscitava, tantes portes creia que
m'obrien en el laberint de la meva pseudo adolescència, que em vaig bolcar en
ella. Arribant a un punt en què no només estudiava amb fervor i devoció, sinó
que durant un temps vaig dedicar tota la meva atenció al màgic món de la unió
de lletres, de la construcció de frases, al coneixement de les grans obres de
la història, les que han marcat una empremta indeleble en aquest absurd món en
què vivim, on la banalitat es superposa a lo escatològic per liderar programes
escombraries de televisió, que són acceptats i premiats amb la mateixa
banalitat. És el que hi ha.
Anys més tard i amb un
grapat de centímetres afegits vaig persistir en aquest afany pel món de les
lletres, encara que mai com a formació acadèmica o com a projecte de futur en
aquesta branca. Allò era més aviat un idil·li, potser fins i tot amor per les
històries explicades. Llegia a totes hores sense cap selecció, sense
tendències, ignorant modes o recomanacions, sense ordre ni concert, llegia de
tot, incloent lectures no apropiades per als meus centímetres, i com a exemple
una vasta enciclopèdia sobre la segona guerra mundial o les èpiques d'Homer ,
del qual desconeixia la seva existència. Els ensenyaments de l'escola, no aliens
al temps que vivíem, se centraven en la nòmina espanyola. Gracián, Quevedo,
Valle Inclán, Concha Espina, Cervantes, Góngora, Lope de Vega i un llarg
etcètera dels que no m'he penedit mai de conèixer, sublims escriptors. La
cartellera catalana, per les mateixes raons polítiques, era tan minsa que amb
prou feines recordo un parell de noms. El mateix que de la literatura
internacional, quatre tòpics. És el que hi havia.
Amb uns trenta centímetres
més, ja gairebé arribant al límit, em vaig interessar vivament pels autors
americans i francesos. Van entrar a formar part de la meva vida els Tennessee
Williams, Salinger, Truman Capote, Steinbeck, Scot Fitgerald i per part
francesa Victor Hugo, Proust, Sartre o Saint Exupéry. Uns sorgits durant la
Gran Depressió, i altres com damnificats de la II Guerra Mundial. En ells vaig
descobrir que darrere de les seves llegendàries obres i guions d'una precisió i
de vegades cruesa incontestable, s'amagaven personatges turmentats per la
gelosia, l'homosexualitat, la rancúnia, la frustració, la roïndat i gairebé com
a comú denominador, l'alcoholisme. En la majoria de casos han ornat de glòria
la literatura mundial, però de cap manera han estat personalitats exemplars en
la seva vida privada. Ans tot el contrari.
Deia Arthur Miller que la
major part de l'escriptura es fa lluny de la màquina d'escriure, i és una
veritat a crits. L'ensenyament de les seves pàgines sempre sol ser un compendi
de les vivències i els estats d'ànim de l'autor, que sempre d'una manera o
altra treuen la poteta entre línies. Després d'aquestes vides d'egos ferits i
de idolatres edulcorats, s'amaguen frustracions vitals. "El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d'escriure
no aplaudeix" (Orson Welles). "Si
no aconsegueixes desenvolupar tota la teva intel·ligència, sempre et queda
l'opció de fer-te polític" (Chesterton).
En fi, en el meu cas, tampoc
vull exagerar, no és més que un capítol de la meva vida, capítol important pel
goig que m'ha proporcionat la lectura d'històries explicades per alguns mestres
en el maneig de l'abecedari i que no per això s'han ficat ni molt menys han
modificat la meva manera de ser. Però si és cert que navegant per les seves pàgines
he conegut personatges de tota condició amb les seves bondats i mesquineses, i
aquest és un tresor que ningú em pot prendre. I per concloure, vaig arribar al
cim dels meus centímetres acumulats i encara no he cessat en trobar personatges
entranyables entre pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada