ADÉU AMIC FIDEL, HOLA COMPANY.

No tenia molt clar que escriuria avui, vagues idees transitaven per la meva ment feia dies. L'elecció no és fàcil, si parles de política esdevé en una disminució de lectors, si t'inclines per un tema lliure el risc sempre discorre entre l'encert i la crítica. Molt aviat es compliran set anys des d'aquell dia en que vaig decidir obrir les portes de la meva vida de bat a bat. A més dels missatges privats i ecos silenciosos del boca a boca, avui l'avanç  de la tècnica et permet conèixer quanta gent es passeja per aquests articles, qui és ocasional i qui és fidel a la cita setmanal, tan sols en nombres. Però no pots conèixer-los, ignores la seva estampa, no veus cap rostre rere d’aquestes lletres, ningú a qui agrair aquests cinc minuts de lectura. Però tot i així em sento ric, són moltes les persones que trien aquests cinc minuts un cop per setmana. La raó? És arriscat fer conjectures del perquè no hi ha comentaris, perquè setmana rere setmana no hi ha un sol comentari, una crítica, una discrepància. Segons paraules dels que entenen d'aquestes qüestions, es deu a una mena de simbiosi entre l'escriptor i el lector. En general està d'acord amb el contingut, llegeix, comparteix o discrepa, inverteix uns pocs minuts i fins la propera setmana. I només ho puc agrair escrivint una vegada més, i una altra, i una altra, és la meva manera de dir gràcies. Recentment he incorporat música per fer més agradable la lectura, espero que sigui així, i si no fos d'aquesta manera, se suprimeix.

Escric aquestes línies amb un portàtil nou, l'anterior es va rendir exhaust i adolorit. Aquest cansament no va ser fruit del seu treball diari, sinó d'acompanyar-me, lleial i respectuós, en tots els meus viatges dels últims cinc anys. Li temia a l'avió més que jo, odiava la solitud i fredor d'una habitació d'hotel, es compungia enmig de les aglomeracions o les multituds, va tancar els tremolosos ulls i es va adormir per sempre, sense retrets, sense cap queixa.

No recordo quan va ser que vaig suprimir la música en les meves hores de tecleig, em distreia sense adonar-me'n, no em concentrava. Avui he trencat la norma, he començat buscant acords de música siciliana, aires de Palerm, Messina, Siracusa o Lampedusa. I Corleone, és clar. Un incís, qui pretengui viatjar a Corleone per escodrinyar els seus carrerons a la recerca del passat de Michael Corleone -Al Pacino-, sentirà una gran decepció. Igual que Fredo, Clemenza, Tessio, Sollotzzo o Tattaglia, cap, ningú. Tan sols són fruit de la imaginació de Mario Puzo i Ford Coppola. Perseguida per la recurrent associació amb la màfia, Corleone intenta treure’s l'estigma. Com a màxim poden assolir una pobra foto al costat de la senyal de trànsit amb el nom de la població. Però si els agraden  les fantasies com jo, viuen el cinema com jo, adoren les obres d'art, la feina ben feta, la música de Nino Rota, com jo, llavors consideraran que la trilogia de El Padrí és la millor pel·lícula de la meitat del segle XX i no podran resistir-se. Llavors vagin, sí.

I ja de tornada a Palerm, bella ciutat, joia coberta amb la pols de la història, no deixin de visitar el Teatre Massimo, temple de l'òpera siciliana. I si coincideix amb la representació en cartell de Cavalleria Rusticana, gaudeixin d'aquesta fabulosa i curta òpera amb el drama sicilià a càrrec de Turiddu i Santuzza, la partitura de Mascagni i l'entorn sicilià els  gelarà el cor. I no temin, a la sortida baixin la majestuosa escalinata sense ni una mica d'angoixa, no hi haurà trets ni Michael Corleone abatut sobre el cadàver de la seva estimada filla. Ni tan sols un convincent Andy Garcia estarà allà per protegir-los.