Malgrat els vents i
tempestats que sacsegen la nostra petita civilització, amb la consegüent
degradació de conceptes, creences i sofismes de variat pelatge, no ens cap
altra opció que fer-li un gest de complicitat a l'escenari de la vida i
prendre'ns les coses amb una mica menys de serietat, amb una mica més de conya,
per entendre'ns. Altrament serem tots candidats a l'úlcera d'estómac o líders
mundials en consum de paper higiènic. Perquè serà que l'única consideració que
tenim els de a peu, els anònims, és el treballar i pagar impostos? Tot el que
s'aparta d'aquest dogma pot ser considerat delicte, extralimitació de les
nostres atribucions, invasió de competències superiors i ser titllat de xenòfob
o malalt mental. Sent més que freqüent, i alhora xocant, que els que imposen la
norma o el càstig, solen ser els més tarats de tots. I en tot aquest aquelarre
de insensateses i despropòsits, Espanya és ferma candidata a l'Oscar a
l'estupidesa, llei i Constitució! Com si les persones no fossin primer que els
papers.
Els poders de l'estat
propugnen la protecció i respecte de les llengües cooficials a Espanya. Se
sobreentén, per llei, que el castellà és la llengua comuna i que tots coneixen
o han de conèixer. Em sembla molt bé, però si no confonc els termes ni em falla
el mòdem que sustenten les meves espatlles, lo de protecció i respecte per les
altres llengües he de suposar que es tracta de tenir-les en un museu, a cobert
de la pols, amb els llums apagats, allunyades de centres neuràlgics, ocultes a
curiosos i, si pot ser, restringint el seu ús. Prohibides en definitiva, però
és una paraula lletja. Alguns, conspicus ells, diuen que som un estat
plurinacional amb el que suposa i comporta de patrimoni cultural: llengua,
gastronomia, costumisme, paisatge, signes d’identitat, bandera, folklore, etc.
És molt gratificant aquest reconeixement de la pluralitat i diversitat dins de
l'estat, sobretot a persones com un servidor que no som mesetaris. Això sí, amb una petita condició o apèndix, que aquesta
mostra de diversitat i colorit s'ajusti a l'àmbit de la intimitat entre les
persones i, si això és possible, millor en castellà. De manera que l'aniversari
de l'àvia al menjador, el lliurament de premis esportius al vestidor, la festa
major tancada al trànsit, la bandereta al despatx sota la lampareta, els
calçots (uff) a porta tancada, la sardana en alta mar amb bandera espanyola,
els discursos de caràcter patriòtic en el bany, i les pel·lícules de parla no
castellana al cinema Nic. Del caganer encara no hi ha pronunciament però pel
que sembla ja el tenen a la taula de l'advocacia de l'estat practicant-li una
autòpsia a la recerca d'excrements subversius.
Seria desitjable que tota la
classe dirigent espanyola, dic dirigent per posar alguna cosa, no només es
preocupés de dignificar i protegir les diferents llengües del regne, també la
seva pròpia, el castellà. D'aquesta manera ens estalviaríem el crepitar d'oïdes
amb aberracions com; Madriz, Vayadoliz,
tasi, gaxina, o uhtemimmo. Per no parlar del pànic que els produeix el nom
del nou president de la Generalitat, Carles
Puigdemont, del qual a més de batejar-lo com Puchdemong, de moment, també és amenaçat de mort a les apressades
xarxes socials, en què es disposa de carta blanca i impunitat absoluta. No
trigarem a sentir que el president català, Puchdemong, ha visitat l'estació
d'esquí de Uolter, per Vallter.
Cal tenir en compte que en
general els càrrecs públics tendeixen a considerar qualsevol contingència o
dificultat en la seva gestió administradora, com una molèstia o una nosa creada
o afavorida per ignorants o revolucionaris. I és evident que l'idioma no només
és un bé públic sinó que a més forma part dels gens de l'individu que el parla.
Per aquest mateix motiu els ciutadans pensen que la cosa pública és gratis i
els polítics s’entossudeixen a creure que és seva. Marca Espanya ... i Olé !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada