TALL DE CABELLS

Avui m’he anat a tallar els cabells, els portava massa llargs i al matí a la dutxa ja em costava molta estona esbandir-los. Suposo que no és una bona raó per tallar-se’ls, però em fa mandra, sempre corro per què no m’espera ningú. Pot semblar una incoherència el què dic, però el meu temps és només meu i me’l administro com em sembla. L’últim cop que em varen passar el talla gespa em sembla que era el temps d’anar-me’n a la platja. Abans d’entrar m’estava fumant un puret a la porta i davant meu i havia un balcó farcit de roba estesa, a fe de Déu gens glamurós, però m’ha impulsat a desenfundar el telèfon i deixar constància d’aquella empastifada urbana. I d’urbana pròpiament dit en tenia poc, per què parlo d’un poblet de 3800 habitants, aproximadament. Molta boira i un fred acceptable, tenint en compte que el què per mi és acceptable, a Barcelona circulen amb barrets prussians i chupas desmesurades. A Barcelona només hi pujo per raons molt concretes i poc diverses: al metge, al Liceu o a L’illa. Ja sé què és un bagatge molt pobret, però avui per avui és l’únic què necessito de la metròpolis, i ja fa vint anys què la vaig abandonar. I per què la vaig abandonar? Doncs per què fa vint anys què ja feia vint anys què desitjava marxar, no per conèixer coses noves, sinó per retrobar-me amb el què sempre havia desitjat, la tranquil·litat i l’entorn bucòlic què t’embolcalla de dia i de nit. Res de parets de formigó, fum d’autobusos, cues per a tot, pudors de diversos orígens, col·legits a dues hores de casa, manteros profanant llocs públics o meretrius fotent ma a La Rambla. I no ho dic per què no m’agradi què em fotin ma, però d’una altre manera.

 Bé, com deia al començament m’han alleugerat la closca aquest mati. La perruqueria reuneix unes determinades condicions què, si per mi fos, la proposaria pel premi en la excel·lència per representar amb exactitud com són aquests establiments de poble, què no tenen res a veure amb els de la ciutat. Aquí les coses sempre són més naturals, més autèntiques, sense parafernals inútils, i amb preus remarcablement més adients. Fins i tot tens el dret d’integrar-te dins el grupet d’un parell o tres de senyores grans que amenitzen l’estona fent un exhaustiu repàs de les darreres novetats i incidències locals. Tant mateix pots trobar revistes gràfiques sota qualsevol andròmina que et retornin a la coronació de la reina d’Anglaterra o a la nefasta tragèdia de la seva nora, lady Dy. I això no té preu. Una petita televisió encastada dalt de la paret, cantonada al sostre, en règim de mínim volum va informant i detallant els successos que es van desenvolupant als matins de la televisió nacional, per què les altres són les estrangeres. Però malauradament les senyores no miren la tele. S’inclinen per assumptes més mundans, més propers. Sense passar per alt els temes vitals com la collita d’oli o el preu que el celler està pagant el vi. I ara toca puntuar el guarniment nadalenc dels carrers per què encara què sigui el de tota la vida, això no és Barcelona, amb la qual cosa s’han de tenir molt en compte les iniciatives particulars derivades de portals, finestres i balcons. I d’aquí a pocs dies agafaran tremp les matisacions en vers a la penjada de l’estrella real, indici de l’arribada dels patges dels mags d’orient. I així amb el vent bufant i escombrant les darreres fulles, deixo la perruqueria fins que toqui, amb les mans a les butxaques i pensant què bé que ho vaig fer fa vint anys ja. Alguna cosa tenia de fer bé.