Tot just fa
una hora que he arribat a casa, una mica cansat però amb optimisme. Renoi,
trenta cinc minuts de l’estació de Sants fins aquí, bé, fins aquí no, fins a l’estació
del AVE, i vint minuts més amb el cotxe fins aquí, ara sí. En el tren hi venia
molta gent amb destí a Madrid Puerta de Atocha. Bona gent, mig endormiscada i
sense rastres aparents d’aflicció o mal humor, per el repàs que va patir ahir l’equip
dels seus amors, el Real Madrid, “De las
glorias deportivas que campean por España, va el Madrid con su bandera limpia y blanca que no empaña, ¡Hala
Madrid!, ¡Hala Madrid!”, diu el seu himne.
Ja feia dies
que a tot Catalunya, inclosa la capital de la futura república catalana, es respirava un ambient estrany, aspectant,
temorós. Ja només faltaria que ara que es compleix un any de l’apallisament de
la rebel població, més l’absència justificada del sant patró de totes les
pilotes hagudes i per haver, Sant Messi, vinguessin Sergio Ramos i companyia, i
ens fotessin un cul com un tomàquet. O ens fessin empassar la vermella
barretina i allò de més que un club. Val a dir que al començament, en el túnel
de vestidors, terra de ningú, es van prodigar les abraçades, petons i copets al
cul entre els dos contendents. Mare de Déu vaig pensar, tot tocant-me la
cartera, però què collons de petons i mirades compromeses, ¡pit i collons és el
que ara toca!
La veritat és
que la ficció va tornar a superar la realitat. ¡Mare de Déu del perpetu socorro!
Només començar ja vaig ensumar les maneres del futur conseller Piqué i els seus
companys de la zaga. Quina manera de
lligar els tocs, quina transversalitat, quines ganes, fam de glòria. Els de més
que un club anaven teixint, no un macramé, sinó una manta, la manta de gols que
els van fer. Es va sentir esto no es un
encaje de bolillos, es de golillos.
El transcendental
moment que estàvem vivint era inversament proporcional a la cara que feia en
Florentino, ostres noi, quin semblant més arrupit i constret. No sé el que li
devia passar pel cap, però segur que res de bo. No voldria estar a la pell de
Lopetegui, més que res perquè no em traguessin la pell a tires. A l’inici de la
segona part, allò ja començava a semblar el dia de les porres i corredisses.
Però els nois van tirar ma del pit i collons i ja tornàvem a ser a Brussel·les.
El millor defensa del món i part del planeta Venus, Sergio Ramos, inicià la
seva retòrica acadèmica per fer palès el seu disgust dirigit a Piqué. Quiyo, ya empesamo a habla en catalán coño.
Mania de desir gol. Te he dixo mil veces que se dise goo! Que etamo en Ejpaña,
joee!
Bé deixem les
anècdotes, ocupem-nos de lo serio, de la substància, del moll de l’os. L’Aspirant
a conseller Suárez tenia una fam a prova dels germans Roca. Tres vegades va
foradar les xarxes merengues, sota la tendre mirada de Sant Messi, que
compartia el seu lloc amb dos infants i el guix del seu braç. Fins i tot em va
semblar que li enviava una benedicció. ¿Juga millor el Barça sense Messi? Millor
que calli i no em foti en embolics. Vull destacar el darrer gol, obra de Arturo
Vidal, indi Sioux dels Andes. Ui, però als Andes no hi han Sioux. Bé es igual,
va rematar de manera contundent amb aquella destral que porta incorporada a la
closca. Quin plaer, quin gust, quina manera d’assecar el merengue. Un altre que
també optarà a algun càrrec republicà.
Enhorabona i
felicitats a tots els nois del més que un club. Tarda de glòria i de somnis
republicans. Cinc ous ferrats contra una croqueta és un àpat que voldria
compartir amb tots vostès molt més sovint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada