SANT JORDI. LA PASSIÓ PELS DÉUS

Torna S. Jordi, roses i llibres, i m’ha semblat apropiat reproduir part d’un article que vaig escriure l’estiu de 2011. He volgut rellegir les biografies de tres icones de la dramatúrgia nord-americana que per a mi són herois de capçalera: en Tenesse Williams, l’Scott Fitzgerald i l’Arthur Miller. Del primer a l’últim només els separen 19 anys de diferència (1896-1915). Comparteixen amb lletres d’or el seu llegat a la història de la literatura i, de retruc, a aclaparadors èxits made in Hollywood. També els va tocar viure la Gran Guerra i la penosa Gran Depressió.

Mig alcoholitzats, arruïnats, enriquits i amb tendències depressives, són talents dels que sovint només coneixem la monumental obra literària que els ha convertit en far de la dramatúrgia americana. Tennesse Williams, l’autor d’Un tramvia anomenat desig, La gata sobre el terrat de zenc i La nit de la Iguana, és una ment sovint torturada, en part per la seva ambigüitat religiosa i per l’altre l’homosexualitat declarada, que el delata convertint la dona en protagonista del seus drames que transpiren indefectiblement sexe i violència. En el fons, tots ells, són personalitats molt complexes, complexitat que es transmet als seus personatges de paper.

Arthur Miller, que per no quedar-se enrere, ens ha deixat La mort d’un viatjant, Les bruixes de Salem o Panorama des del pont, entre d’altres. Pateix el rigor de la Gran Depressió i el seu còmode estatus es veu enfonsat i el fa mudar-se d’unes excel•lents vistes de Central Park a un modest apartament a Brooklyn. Acusat de vel•leïtats comunistes és perseguit i assetjat per la famosa caça de bruixes del Comitè d’Activitats Antiamericanes, sent exonerat el 1958 per el Tribunal d’Apel•lació. El 1956 es casa amb Marilyn Monroe i la festa dura quatre anys i mig, en els que la rossa pendó les hi fa passar de tots colors.

Les dos últimes vegades que he estat a la ciutat de les hamburgueses i els Hot dogs, he sentit la “necessitat” d’anar a passejar per Long Island. Els anys 20 Nova York era el paradigma de l’opulència i el creixement dels Estats Units. Mentre l’alta societat gaudia de la seva pròpia “Belle epoque”, la màfia estenia els seus tentacles en una ciutat àvida de gresca. Les platges de Long Island es varen convertir en lo més in de l’aristocràcia i dels capos. En 1925 apareix a les llibreries El Gran Gatsby. Per més passejos que he fet per aquell escenari de grans mansions i enormes cases de fusta pintada, no he pogut mai veure en Robert Redford ni la Mia Farrow saltant palissades pels verds prats que rodegen les llargues platges. Però si he sentit l’alè amb olor a tinta de l’Scott Fitzgerald prenent acurades notes en una zona rocosa de l’indret, avui mig decrèpita. Anomenat el redactor d’una Generació Perduda, va dir adéu molt aviat, als 44 anys.

Sens dubte El Gran Gatsby és la millor novel·la de Fitzgerald, retrat de l’Amèrica posterior a la Gran Guerra, immersa en la Llei Seca i la màfia, amb la proa assenyalant el gran crac del 29. El novel·lista, d’origen humil, neix a Saint Paul, Minnesota, el 1896, i com la gran majoria d’aquests notables narradors els seus llibres parlen de ficció barrejada amb vivències pròpies i de l’entorn en què es mouen. En aquest cas la infidelitat a la seva dona Zelda, l’obsessió per fer-se amb l’alta societat i les penúries econòmiques, són una constant en el seu relat de la vida esbojarrada de Nova York. Jay Gatsby parla molt per boca de qui el recrea amb una màquina d’escriure. Grans fastos, diners, sexe i alcohol es donen la mà amb veritables drames on l’homosexualitat, el desastre econòmic, la malaltia, la infidelitat o l’esquizofrènia donen un tint de realitat a les seves atrafegades vides. Malgrat la seva vocació com a novel·lista, les novel·les no li van procurar prou ingressos per mantenir l’opulent tren de vida a què li induïa la seva pròpia esposa i va haver d’escriure narracions curtes per a revistes publicitàries. Tot per fer-se notar en les distingides borratxeres de Long Island i els seus aristòcrates del dòlar.

“El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d’escriure no aplaudeix” (Orson Welles).