Doncs
sí, avui es compleixen dos mesos i mig des del meu últim article en aquestes
pàgines. El temps vola i els esdeveniments es trepitgen uns als altres. Plou,
els records se cenyeixen als vidres mullats de les finestres en forma de
lletres borroses. El passat, passat està. Per a què abocar més llàgrimes? Res
canviarà, per molt que faci mal. No obstant això costa, costa la de Déu oblidar
segons què. Costa tant, que no s'oblida mai.
No
tinc paraules per a l'estiu transcorregut, són imatges en procés de maduració.
He matinat, i he pujat al meu refugi deixant-me hipnotitzar pel naixement del
sol, en treure el cap enrogit a l'horitzó emmudia els pensaments. El meu
quadern de bitàcola, desgastat i mig rovellat, lliscava entre les meves mans.
Paris diu la primera pàgina. ¡Déu meu! que gran em sento, quants anys han
transcorregut. És el meu llibre de viatges i també, crec, que és el llibre de
la meva vida. Em vaig decidir una mica tard, tot i que diuen que més val tard
que mai. Em vaig conjurar a viatjar sempre que es donessin les circumstàncies
per fer-ho.
En
aquell il·lusionat i adolescent viatge, Paris mostrava el seu imponent perfil i
la grandeur pròpia d'un país
orgullós. Vaig quedar fascinat. Per uns dies vaig oblidar els tons grisos, el
blanc i negre de la misèria unida a la necessitat d'on jo procedia. L'aïllament
internacional d'Espanya ens tenia sumits en la ignorància i el desterrament,
físic i intel·lectual. La cultura francesa ofegava en la meva ment les casposes
festivitats del Corpus Christi, l'Espanya cañí,
els toros, el Nodo, les bufetades a l'escola, les pel·lícules cigronaires o les
pallisses a les comissaries. Diu el meu quadern que posteriorment he tornat a
Paris algunes vegades.
El
meu baptisme aeri va ser en un viatge a Bonn. Creuer pel Rin seguint la ruta
dels castells cèlebres. Stuttgart, Frankfurt i Colònia. Lisboa, antiga i
senyorial, com la cançó. Porto, enlluernador. Espanya, de cap a peus, i
d'orella a orella. Sud de França, ruta dels Càtars. Palma de Mallorca i Eivissa
també figuren en el quadern. Florència, Roma i la calor sufocant del Vaticà. La
Toscana es reflecteix en el meu quadern en lletres majúscules, un lloc per
apagar-se lentament. Siena, San Gimignano, Parma, Pisa i Lucca, ciutat natal
del meu Déu musical.
Venècia
figura a la llibreta amb un segell confidencial,
tinc viscut a la ciutat dels canals un somni rovellat entre alts murs ferits
per la humitat, la boira i un magnífic tros de joventut. Déu! Com passa el
temps. El meu primer viatge a la ciutat dels gratacels em va descobrir un món
que no tenia res a veure amb el món conegut. L'avantguarda del desconegut, el
màxim al que pugui aspirar el viatger àvid de conèixer. Creuar l'Atlàntic va
ser la veritable prova de foc a l'avió. Ni ho vaig superar ni ho he superat
encara. D'aquí a unes hores agafaré l'avió i ja em sento intranquil.
Amsterdam
em va agafar per sorpresa, bella, suau, plana. Fantàstics paisatges esquitxats
d'enormes molins de vent. Rotterdam, nova i majestuosa. Hitler la va convertir
en farinetes. Es va reconstruir, impacta la seva grandesa. Praga, un conte de
fades, cultura a dojo. Viena, cultura, música i més fades. Aquí he tancat el
llibre, el meu indispensable quadern de bitàcola, sense haver arribat al final.
Fidel testimoni escrit dels meus records i d'una vida.
D'allò
més recent encara puc rescatar-ho de la meva memòria, tot just els deu últims
mesos. Londres, Londres no és una ciutat, és la ciutat. Descomunal conurbació
urbana que precisa d'anys per mig conèixer-la. Realment espectacular. A Berlín,
febrer, ens va agafar una ona de fred inhumana. Una setmana patejant les
empremtes de l'holocaust sota una temperatura de 10 i 12 graus sota zero cada
dia. Per morir-se, paraula. Menorca, juny, un paradís. Quaranta anys des que la
vaig visitar per primera vegada. Bon lloc també per perdre’s per sempre en
qualsevol lloc de l'illa. Possiblement si han tingut la paciència d'arribar
fins aquí, jo estaré volant amb destinació a Paris. Hem començat amb la ciutat
llum i acabem amb ella. Ja no plou, però el cel està condemnadament gris i
amenaçant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada