ENCARA SONA LA PANDERETA?

Si no fos per la gravetat dels esdeveniments, bé podríem qualificar Espanya com un país de pandereta. També és cert que mai ha deixat de ser-ho, diguin el que diguin els grans gurus d'aquest país que n'hi ha centenars, centenars de milers. És la constant disquisició entre altitud de mires i l'immobilisme, l'etern debat dels colors, la realitat comparada i contrastada amb els nostres veïns. Espanya pot equiparar la seva democràcia amb la que regeix a Europa central? Tenim els mateixos estàndards de qualitat democràtica que es posen de manifest en les decisions d'altres països? Els polítics espanyols mereixen la consideració i respecte que desperten els seus col·legues europeus?

Em temo que totes les respostes a aquests interrogants serien ignorades per un bon grapat de immobilistes, als quals no convencen les mesures aperturistes, ni el reciclatge de l'administració, ni la separació dels poders de l'estat, ni la intromissió de la justícia i la societat en els gravíssims afers de la corrupció. Espanya va ranquejant, coixeja ostensiblement, pateix d'una clara patologia de pèrdua de visió i bloqueig d'oïda. Mirin si arriba a ser greu la situació política a Espanya, que segons les intencions de vot del proper 26 de juny, apareix de nou el PP com a primera opció, el preferit per una majoria de votants. És lícit que una majoria voti a un partit líder absolut en corrupció i en desgovern? És clar que sí, una altra resposta seria posar en dubte la legitimitat de la democràcia. Però també es posa de manifest amb aquest gest que la democràcia segueix sent a Espanya un feu de l'immobilisme. Tot el que no sigui combregar amb els modus  de l'Espanya tradicional, dominant, excloent i agressiva, no solament és condemnable, sinó que no existeix. El credo a seguir de la dreta "nacional" i un bon tros de l'esquerra, sempre oscil·lant i dubitativa, s'assenta en l'antic domini castellà. També Andalusia i Extremadura s'apunten a aquest vigor nacional, encara que escenifiquin un clam de reivindicació socialistoide que ja no se sosté. Blas Infante ha subsistit per adorn i culte d'ignorants aduladors en places i nomenclàtor de carrers, els de què hi ha de lo meu o el nefast cafè per a tothom. El pare de la pàtria andalusa ja tan sols es reivindica per poder abastir, de per vida, el rebost meridional. Tot el sud espanyol se suma a la ganga d'aixecar murs i escenificar suposats greuges provinents de qualsevol moviment que procedeixi de Catalunya, per enaltir les glòries d'Espanya, que mantenen in secula seculorum l'statu quo perquè el sud es beneficiï dels altres. Al poder madrileny / castellà li escau, li complau, el defensa, l'obliga, a que les zones més productives d'Espanya, no només Catalunya, financin les escassetats i mancances de mitja  Espanya. Els més productius s'asfixien fiscalment perquè d’altres puguin seguir secularment queixant-se, però omplint-se  les butxaques.

El Toro de la Vega, Franco, Himmler i Guadamur, el menyspreu per totes les llengües que no siguin el castellà, les curses de braus en ple segle XXI, la corrupció pseudo consentida excepte la procedent de Catalunya, els alts càrrecs de l'administració en mans de relíquies franquistes, decisions que posen els pèls de punta a la mateixa judicatura, tics inconstitucionals submergits en el debat estèril. Aquesta és l'Espanya que pretén donar lliçons a Europa. La mateixa que envia ambaixadors a missions d'informació a un grapat de cancelleries per explicar les maldats d'un territori díscol que està a un pas d'obrir el seu propi camí, cansat d'insults, oprobis, negacions i desarborat econòmicament. La mateixa Espanya que pretén noquejar la llibertat d'expressió en un acte esportiu perquè no li “agrada” l'estelada. La mateixa que coincidint amb la prohibició de les estelades, autoritza una manifestació d'índole nazi.

Si, encara sona la pandereta, però no és això el pitjor. Espanya està condemnada secularment a ser diferent, poc inclinada a canvis transcendentals que clamen al cel. Ho porta en el seu ADN. És un país de pandereta.