OBSOLESCÈNCIA

Crec que en alguna ocasió ja ho he comentat, va ser en un viatge a Àmsterdam. Mantenia una animada i pacient conversa amb un noi natiu, els holandesos parlen perfectament la seva llengua més l'anglès, tots. Havia arribat poques hores abans a l'aeroport de Schiphol i en aquell moment em trobava ja al centre de la ciutat, en una coneguda cafeteria especialitzada en els pastissos de pastanaga. Allà la pastanaga i les patates fregides gaudeixen de gran predicament. Encara que si els dic la veritat prefereixo la pastanaga a la verdura o l'amanida. Bé, el cas és que l'establiment es trobava ple de gent i ens van donar taula en un bonic altell que també congregava un bon grapat de clients. S'accedia mitjançant una tortuosa escala de cargol. El cas és que al marxar vaig posar màxima atenció en descendir per la retorçada escala, però malauradament no la suficient ja que en el penúltim esglaó se’m van entortolligar les cames i vaig emprendre un graciós vol durant el qual vaig bolcar una taula amb les seves corresponents pastanagues ensucrades, escampant els meus soferts ossos per terra, entre potes de taula i sabates. Només en aquell moment vaig ser conscient que m'havia deixat oblidat el pobre menisc entre els barrots del caragol. El dolor era tan intens que em vaig veure obligat a plorar somrient. I això no és fàcil. La cosa no té més història que una ensopegada de dilatades conseqüències i un ridícul dels que donen que parlar. Som éssers racionals i com a tal ja em vaig endur la meva ració de pastanaga al vapor del caragol i fos de menisc al ferro forjat.

No hi ha dubte que a mesura que anem creixent les nostres facultats van minvant, i el que és un servidor ja porta la seva bona dosi de creixement acumulat. Si bé el que més em preocupa en l'actualitat no són els mastegots que em puguin sobrevenir, les limitacions a l'esforç o la manca de lots, vostès ja m'entenen. Potser el que més m'afecta és pel què fa a la situació anímica. Això ja és més transcendent, preocupant, fa pensar. Al cap i a la fi, si no pots arribar als quatre polvets en una perfumada i boja nit, doncs que siguin tres. Vostès també ja m'entenen. Ara bé, patir pèrdua o absència de desitjos, il·lusions, projectes o aventures, aquí sí que el panorama ja es vesteix de renúncia porpra. Els petits i grans viatges que han estat el meu senyal d'identitat al llarg del trajecte, estan travessant una època d'obsolescència. Efectivament, m'estic convertint en un ordinador antic, en una bicicleta sense rodes, en una estilogràfica sense plomí. Són objectes obsolescents; passats, antics, superats, amortitzats, vells, inadaptats. Com jo.

Si un nét em pregunta, avi que estàs trist? Com diables li dic a la criatura que sóc una bicicleta sense rodes o un ordinador abonyegat. No ho entendria, no sap el que és una metàfora, una llicència gramatical o una finta de paraules. Però és que no és ni aquesta la qüestió, és que estic abonyegat de veritat. I com li dic al nen, fill meu, el teu avi està trist perquè està abonyegat ja. En fi, oblidem l'obsolescència ni que sigui per una estona. Les sortides nocturnes no m'han agradat mai ni mai les he practicat. Però és que ara comencen a sobrar-me fins i tot les diürnes, em fa mandra anar a qualsevol lloc. Ni al restaurant em ve de gust acudir. De compres ni de bon tros, la moto al garatge amb obsolescència, l'ampolla del whisky com morta, les sortides a la muntanya oblidades, els vestits i corbates en el somni dels justos, anar al cinema he oblidat el que significa, admirar a les dones de bon veure, això no se m'ha oblidat.

Que volen que els digui, tinc de sobreposar-me, tornar a il·lusionar-me pels somnis, pels desitjos continguts, per aquells llocs en què cada mirada és un sospir, cada paisatge un batec, cada quilòmetre una porta oberta a l'esperança. Cal oblidar l'obsolescència, no estic obsolet. I això mateix els aconsello.