D'AQUELLS “POLVETS”, AQUESTS RECORDS

A poc a poc l'estiu va cedint, no el climàtic, l'estiu de les il·lusions, els xiringuitos, les tertúlies de matinada, els enamoraments precoços o els “polvets” improvisats que, haberlos, haylos. Les onades seguiran batent la sorra a batzegades d'escuma blanca sota l'atenta mirada dels pins retorçats. El xiringuito "Club Denver" abatrà les seves parets i tornarà als seus orígens "Bar Paco", i els comerços buits per fi de temporada reprendran els seus horaris més humanitzats, més sostenibles es diu. I aquella marquesina amb el seu tendal estripat que avisava "The Last Fashion" recuperarà la seva sempiterna identitat amb el vell neó de "Modes Conchita". Altres amb menys sort penjaran a la persiana el fatídic rètol de "Tancat per Vacances", que ja seran eternes i passaran a engrossir el nombre de baixes per mort sobtada al carrer major del poble. Però no per tot això el poble sucumbirà a la tristesa, al buit o la soledat. Ni molt menys, al contrari, recuperarà el seu pols natural; les cosidores de xarxes tornaran als seus espais, les campanes de l'església repicaran més nítides i la seva càlida esperança navegarà mar endins, la flota pesquera afegirà racionalitat a les seves  captures, els reforços policials tornaran a les seves bases, i la gent gran reconquistarà aquells bancs davant de la mar arrabassats per les hordes multicolor, a la trobada d'una glopada  de sol acariciat per la tènue brisa, a evocar les seves mil i una gestes marítimes en un endimoniat mar tan sols visible en els seus ulls, aquell mar que va ser el seu rebost, on en el mar només es pescava. Dolços records explicats per homes amb la cara fuetejada pels capricis de la rosa dels vents en la seva diària tasca entre la popa i el castell de proa. Glopades d'humanitat per endolcir les penúries d'antany. No, els pobles no es deprimeixen, ans al contrari, reneixen i es creixen en la seva aparent solitud, confraternitzen, celebren, ajuden i emmarquen les seves gestes i les seves petites conquestes, fruit de titànics i muts esforços en els quals la paraula solidaritat es desconeix, pel sol fet que en els pobles la vida no és altra cosa que solidaritat entre la seva gent.

Per a molts, els pobles només són puntets en un mapa, referències de colors en un itinerari, ressenyes de llocs o establiments de menjar, cròniques, de vegades, d'infortunis, accidents o desgràcies naturals. És cert que la vida en el medi rural té els seus inconvenients, no es tenen a mà molts serveis o recursos que procura la ciutat, però els seus encants i avantatges compensen amb escreix aquelles mancances. I el seu vessant afectiu i humà és molt més entranyable que a la ciutat, a excepció de l'època estival en la qual molts de ells es converteixen en grans Torres de Babel, oracles on preval la barreja de llengües i la gestualitat com a mitjà de comprensió. Per no esmentar aquells en què el glamur unit a la tòrrida luxúria, converteixen les suades nits en pedanies de Sodoma i Gomorra. Que no són un invent del profeta ni un passatge de les Sagrades Escriptures, tan sols són excessos d'alcohol escenificats a la sorra, sota el focus d'una somrient lluna, en les restes d'una barca corcada, en un fosc portal, en el trencaclosques d'un solitari aparcament i pot ser que fins i tot confosos entre els erectes xiprers rere de la petita església pintada de blanc. Vulgarment en diuen polvets, com si la vida no fos ja de per si un sobirà polvorí. El sol enardeix els cossos, la brisa nocturna suavitza la pell i la imaginació s'ocupa de la resta.

No sóc crític amb les desmesures d'alguns, em limito a descriure el que crec i el que veig. Potser fins i tot amb una recòndita enyorança, qui sap. Ja coneixen el refrany "de aquellos polvos, estos lodos”. Però en aquest cas els asseguro que no veig fang per enlloc, són altres temps. Encara és prematur, però a no tardar seran molts els pobles que ja penjaran el rètol de "Tancat per normalitat" i fins l'any que ve.