ADOLESCÈNCIA, LLIBRES, ALCOHOL I SEXE.

No tots som iguals en tot, com els segells, seria avorridíssim. Hi ha una edat que va dels setze als vint anys en què ens encarem a la vida amb certa desimboltura, amb un punt de gosadia que ens incita a creure que ja estem de tornada de tot. Alguns ja fumen, altres confraternitzen amb l'alcohol, i n'hi han que van de putes com el que va al circ. Crec que li diuen adolescència, i suposant que ho sigui a de ser una adolescència prematura i amb enganxosos filaments infantils. O sigui, nens ganàpies. És un estat d'immaduresa inconscient on les grans idees, els projectes de futur i la perpètua crítica al sistema es grapegen i superposen com si fossin cartes. Suficiència i desvergonyiment que qui més que menys ha practicat.

Vaig tenir un amic d'infància amb el qual vaig compartir el creixement des dels nou anys fins que ens van admetre a la universitat. Es deia Joan. Alegre i divertit va ser la meva segona pell i crec que la meva també es va sobreposar a la seva. Sec com una espiga, alt i eixut, tenia un somriure contagiós que amb el temps li obriria moltes portes. La gent que sap dilapidar simpatia disposa d'una clau mestra que la majoria no tenim. A diferència meva, Joan era un estudiant brillant que, paradoxalment, estudiava molt poc, però tenia un poder d'assimilació i comprensió excepcional. Moltes vegades li deia que les lliçons les "preveia". A l'inici del tercer curs, em vaig dir que ja en tenia prou de lleis i codis, vaig abandonar. Sentia necessitat de fer altres coses. Ell es va graduar tres anys més tard, es va llicenciar com advocat i jo vaig estar present en aquella graduació. Em sentia feliç per ell i també per mi. La nostra amistat seguia sent d'acer i aquell acte, en certa manera, va venir a posar un colofó ​​a milers de somnis acumulats en anys de joventut. La meva singladura començava a donar els seus fruits i seguia sentint la necessitat de menjar-me el món, això sí, a les antípodes del dret, les togues, els contractes i les lleis.

La nostra relació d'amistat penso que va ser com un model representatiu de confiança, lliurament, sacrifici i comprensió. M'hagués agradat que conegués a la meva dona i els meus fills, però no va ser així. Als pocs dies de graduar-se va marxar a Paris, a descansar va dir, i no va tornar fins al cap de deu anys. Mai va exercir d'advocat però va descobrir la seva vena literària. El París dels 70, tot i ser París, era una ciutat de color gris i plumbi, encara bullien les repercussions del maig 68 i en la rebotiga dels bulevards s’enfornava el clam d'una joventut resistent, contestatària, revoltosa i, sobretot, alegre, desenfadada i oberta a la disbauxa, l'amor, el sexe i la beguda. Joan es va integrar de tal manera en aquesta ressuscitada bohèmia que va enfonsar en ella els seus cinc sentits. Els seus dos primers llibres van costar Déu i ajuda poder-los veure publicats. Però a partir d'aquí va saber combinar el seu gran talent amb l'alcohol i d'això va sorgir un reconegut escriptor al qual se li alleujava la seva malmesa butxaca. Amb això va viure amb comoditat i va malgastar amb afany i luxúria. En aquell temps les comunes de gent jove vivien i morien de nit.

Al principi ens escrivíem amb freqüència, anys després tan sols per desitjar-nos felicitat i salut per Nadal. I un cop ja a Barcelona es va anar refredant i esvaint del tot la nostra relació. Jo tenia la meva família i les meves ocupacions i tampoc em vaig esforçar a localitzar els seus passos. Excepcionalment, per un conducte o un altre sabia de la seva decrepitud: vell, encorbat, caminar lent i enfundat sota un tronat abric fins als peus i un barret negre d'ala ampla esfilagarsat. Feia anys que no escrivia i estava alcoholitzat fins als perns.

No, no som tots iguals, ni millors ni pitjors, només diferents. Del seu  precipitat funeral em quedo amb unes paraules del capellà: "Joan sempre va ser un nen, va creure que la vida era una joguina". Em va ferir aquesta descripció, vaig pensar que es coneixien, però al marxar, la meva dona em va dir "per què somrius?"