Abans de vint i quatre hores
haurem dit adéu a les festes de Nadal, incloent-hi la nit i el dia de reis.
Avui és nit de reis i la canalla estan nerviosos i emocionats, és lògic, ells
són els veritables reis de la festa, per innocents i per mèrits propis. Jo
confesso que a aquestes alçades ja n’estic de celebracions fins més amunt de la
closca. Sempre penso en els excessos què es fan a taula i els dèficits laborals
o de producció que d’una manera o altre paguem tots. Massa romanços i després
no s’hi val ha queixar-se. Vacances d’estiu, vacances de Pasqua, vacances de
Nadal i visca la tia Pepa. Que si el Rovelló, que si el Lluquet, que si ve el
llop. I es clar que ve el llop, el llop no és tonto i sent la flaire de totes
les panxes de la platea farcides com un ou.
Com què som animals de
costums, força animals, s’ha estès el costum de fer-se regals per Nadal, com
Júlia Roberts i Richard Gere, tot molt americà. Principalment els adults, els
nens encara conserven els reis. Es pot tractar d’obsequis fets a persones
directament o bé en forma de l’amic invisible, pel cas és el mateix. Normalment
els regals es fan abans del dinar, més o menys en temps d’aperitiu, quan la
gent ja presenta indicis d’haver pillat mitja ensulfatada. S’accepta el regal
amb ulls cobdiciosos i amb mostres d’agraïment amb l’estat d’ànim cofoi. Dos
petonets o una abraçada, depèn de qui sigui. Moltes vegades s’acompanya
l’entrega d’unes explicacions aclaridores per donar més llustre al regal i així
el receptor quedarà impressionat i alhora convençut de què allò no és qualsevol
cosa i què potser, fins i tot, ha costat una pasta.
La realitat però, la vida es
dura, es que tant si el regal és a la persona o pertany a la collonada de
l’amic invisible, la conclusió pot arribar a ser molt desagradable. Acabat
l’acte protocol·lari la gent s’asseu a taula i les primeres converses a cau
d’orella, acostumen a seguir aquestes coordenades: “Guaita, li he regalat una
caixa de bombons Nestlé que em va costar 28 euros, i el desgraciat em regala una
ma de morter amb instruccions d’us. Calla, calla, jo vaig donar voltes per mil
llibreries fins trobar un exemplar litografiat dels millors gerros de ceràmica
del món, que em van fotre 110 euros, i la tia em dona un una merda d’osset de
peluix dels xinesos. Es pot fotre l’osset a les calces, la mare que la va
parir.
Bones festes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada