Moltes generacions a tot el
món han crescut sota l'ombra i el desemparament de la mítica nena què va ser
burlada per un llop, pagant amb la seva vida les desgraciades passejades
pel bosc. L'amor per la seva àvia, resident a un dúplex just al centre del
perímetre més frondós, li va fer transitar per un camí ple d'incerteses i
perills diversos. En el cistellet unes galetes i una ampolla de vi -hi ha
autors que parlen d'un pastís de broquil i unes cireretes silvestres- La
bondadosa nena vestia una capa amb una caputxeta totalment vermella que li va
regalar l'àvia i que no es desfeia d'ella ni per banyar-se al riu. Però ai! La
seva ment infantil la propulsà a desviar-se del camí, desobeint els consells de
la seva mami, per lliurar-se al noble instint de recollir flors per a l'avia. Incorrecció que el llop va aprofitar per anar-se'n a casa de l'àvia i cruspir-se-la
a la primera queixalada. Tot seguit es va fotre un rot com un llop, es va
vestir amb els esparracats draps de la velleta i es va ficar al llit a l'espera de
la dolça nena. I així va transcórrer, a la poca estona va entrar Caputxeta i es
va entaular aquell conegut col·loqui de perquè tens les orelles tan grans, els
ulls, les dents, en fi, que d'un salt, l'impresentable llop també se la va cruspir
amb la caputxeta posada. Després va entrar un caçador i bla, bla, bla.
Conclusió: no t’has d’apartar mai del recte camí, obeir a cegues a la gent gran
i no parlar amb desconeguts.
Bé, fins aquí el relat que ha
tingut el cor encongit a milions de persones durant la seva infància i de les
que, molt possiblement, una gran majoria d'elles han conviscut amb el terror
del llop ferotge fins als seus últims dies. Però anem amb cautela i, si pot ser,
amb peus de plom. Estudiant les diverses versions escrites i analitzant els
personatges i les seves circumstàncies, creiem haver arribat a conclusions
multidireccionals que constaten diferents missatges que ens dibuixen una versió
dels fets més real, més ajustada al que segurament va succeir, segons les diversses versions.
Vegem, mami no podia
condimentar pastissets ni coques de cacauet perquè era una pelleringa de dona
extreta dels baixos fons de Londres -zona portuària-, feta miques de tant
exercir de meuca fins als quaranta anys i que no sabia ni fregir un ou, llevat
que fos humà. El cas de la seva filleta és diferent, és penós ratllant la
bogeria. De cap manera era una nena de galtes rosades. Les traces psicològiques
la situen en els quinze anys. Així és, quan mami la va enviar a casa de l'àvia
no va saltar d'alegria ni li va donar petons, va deixar anar un reguitzell
de blasfèmies i amenaces que va concloure amb "una altra vegada a la merda de a ca l'àvia". De la mateixa manera que tampoc vestia la capa vermella.
Encara no s'havia inventat el tanga, però lluïa un esparracat tapall vermell que
deixava al descobert les galtes del darrere i un parell de tetes de donem pa i
diguem ximple. El llop ferotge ni era ferotge ni tenia dents i l'última vegada
que va menjar va ser a les acaballes de
la Guerra dels cent Anys, circumstància que li havia ocasionat l'oblit de menjar.
Tampoc és cert que mirés el pandero de la Caputxeta, el seu instint s'orientava
al contingut de la cistella. Dit això, les meves indagacions es van dirigir cap
a l'àvia. Un altre fiasco, res de delicada i malalta, acostumava a calçar
sempre una bufa com un piano. Llicenciada en trompes, dedicada en cos i ànima a
ultratjar-se el fetge a cops de glop. D'aquí ve lo del cistellet d'anada i
tornada i el cabreig de la tòrrida Caputxeta que de tant viure segrestada al
bosc no cal menysprear la possibilitat de que es tirés a més d'un pi.
Les coses no són el que
semblen, si no, vegin vostès. No es tracta més que d'una llegenda i, com a tal,
pot ser interpretativa. Mami bé podria ser Rajoy, sempre cabrejat i enviant missatgets
al jutjat, que seria l'àvia. Caputxeta, més calenta que una rajada de llops,
una agent infiltrada per traslladar missatges i desestabilitzar el llop. Les
ampolles de vi serien per al caçador que, a més de borratxo, custodiava
l'esborrany del referèndum, que preconitzava l'esquerda d'un país del sud
d'Europa. Després va matar al llop, tot i que al tercer dia va ressuscitar,
ignorant que no era un llop , sinó el president de la Generalitat, que se
sentia assetjat per tots els flancs, i amb raó. Hi ha algun autor que després
de tanta conya medieval, situen el president en els boscos de Sherwood, armat
d'arc i fletxes fins a les dents. Mites i llegendes ... ja saben.
(Proposo de no contar mai més aquest conte als nens).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada