AIXEQUE’T D’AQUI QUE M’HI ASSEC JO

Ara m'adono de lo equivocat que estava. Encara recordo les paraules del meu sogre que sempre em deia "fes-te diputat Pepe o almenys alcalde". He estat passejant-me pels passadissos del Congrés dels Diputats espanyol, i les conclusions són molt reconfortants i encoratgen el meu penediment per no haver seguit la carrera política. Si bé és veritat que mai m'he vist capacitat per participar en mítings més enllà d'exercir de figurant o de subjectar una bandera amb les dents. Mal fet, si partim de la base que la vida en si mateix ja és un míting continu.

En les passades eleccions del 20/D el tranquil hemicicle va patir una moguda que va sacsejar els culs de 64 Senyories que van ser "cessats" per la força de les urnes, passant a engrossir les files "d’aturats" espanyols. Per a tal circumstància el reglament del Congrés ja té previst un règim d'indemnitzacions compensatòries de 2813 euros al mes per cada any "treballat" amb un màxim de 24 mensualitats. Així, per exemple, la Sra. Ana Mato se’n portarà a la seva guardiola ni més ni menys que 53.400 €, el mateix que un bon grapat de diputats que ja ni se'n recorden del dia que van ser acreditats. Ho atorga el Congrés "a tots aquells que, al acabar el mandat, no aconsegueixen un altre lloc de treball". Es que se’m trenca el cor.

Quan un es presenta de novell i diu allò de "Hola molt bones, sóc diputat electe", tot són efusions, abraçades i alguna que una altra punyalada per l'esquena. El cas és que un cop incorporat a la fila se li enumeren tots els seus drets, deixant per a millor ocasió les obligacions, sent aquesta relació menú d'obligat compliment i irrenunciable: Un iPhone, un iPad, targeta anual de 3000 € per a taxis, Instal·lació ADSL al seu domicili residencial, pòlissa assegurança d'accidents, cotxe oficial pel portaveu de grup, dietes 870 € mensuals per a residents a Madrid i de 1823 € tots els altres, 2814 € de sou base i el que caigui, viatjar a qualsevol destinació de la península en bussines, sense justificar. No em diran vostès que no és cosa menuda ser legislador patri.

En quan a la cafeteria ja és un altre cantar, tenint en compte que és un dels àmbits més visitats, juntament amb el gimnàs. Menú de dos plats, postres, beguda i cafè 3'55 €, Gin tònic 3'45 €, cafè 0'85 €, esmorzar complet 2'45 €. Cal tenir en compte que totes aquestes importants partides estan subvencionades per la Mesa del Congrés. Però al final, a veure si endevinen vostès qui paga de veritat? No és difícil la resposta, pensin, pensin.

Ses Senyories es divideixen en sis grups, independentment dels escons que ocupin, a saber: Oradors, Telefonistes, Literats, Lligons, Somiadors i Baloneros. Els Oradors solen ser els secretaris generals de cada partit o els seus portaveus. Normalment parlen malament, molt malament, tenen d'oradors el que jo de Guerrero del Antifaz. Els Telefonistes són un nodrit grup que es passen les hores mirant el telèfon, no se sap amb certesa que miren, si bé alguns infiltrats parlen d'acudits graciosos i fotos de ties bones. Els Literats, com el seu nom indica, són diputats als quals no se'ls escapa cap diari esportiu ni opuscle amb ganxo. Els Lligons tendeixen a sortir de l'hemicicle amb freqüència, amb l'excusa de fluixesa de pròstata, per tal que a la tornada al seu escó puguin passar revista als encreuaments de cames de les Senyories senyores. Els Somiadors practiquen full time l'art del ronc, són tants que no està mal vist, com a molt..."Manolo que et senten" I per fi, els Baloneros, també l'etiqueta els delata, són els llepafils de torn que abunden com els bolets, i la seva tasca consisteix a aplaudir d'allò més o, si és el cas, picar de peus els  escons, en defensa del cap de files del seu partit. Destaquen per no saber o no tenir ni puta idea de què tracta el que aplaudeixen o vituperen. 

No cal dir que el comú denominador que els agermana a tots, siguin del color que siguin, és romandre a la poltrona in secula seculorum, pels segles dels segles. Amén. Per què no faria jo cas al meu sogre!