ES MOREN PER RES

Hi ha qui es mor per amor, aquests són els més idiotes, i n'hi ha que es moren perquè han mort, pobres. També n'hi ha que es moren per fer un llarg viatge, pujar a la lluna, cruspir-se una mariscada o tirar-se a la veïna del tercer segona. Hi ha aspirants a dinyar-la per tot arreu tot i que, això sí, a l'hora de la veritat només es moren aquells a qui enterren, pobres. N'hi ha que sospiren per la fi dels seus dies per tal que guanyi la lliga l'equip dels seus amors, guanyin les eleccions els impresentables del seu partit polític, tenir a casa un gos Husky perquè el tregui a passejar la mare que el va parir o confiar en la loteria per comprar-se un iot de tres pisos i castell de proa per sortir els diumenges d'agost a navegar pels xiringuitos del seu poble. Però res, segueixen morint els que han de morir, pobres, i els altres segueixen morint amb els seus somnis, però de fàstic, avorriment, enveja o amb unes banyes més exultants que les d'un ren finlandès.

Diu Paulo Coelho que "les coses simples són les més extraordinàries i només els savis aconsegueixen veure-les". El brasiler té més raó que un Sant Lluís: Ens perdem en ximpleries i foteses que transformem immediatament en assumptes candents pels que podem arribar a substituir les paraules per un bany d'hòsties, com qui no vol la cosa. La espontània agressivitat és un tret inherent a les persones. Sigui per un semàfor, un cotxe que s'atura davant nostre o un operari que pretén posar fora de perill la seva inutilitat mitjançant estúpides excuses, són senzilles i simples circumstàncies que poden desencadenar alguna punyalada per l'esquena. En el lot es pot incloure la venjança, i no per fets que ens hagin pogut canviar la vida, ni de bon tros, un aniversari sense felicitació, un descuit involuntari o un acomiadament més que justificat, pot originar el patètic ... te’n recordaràs de mi. Confuci, que no es confonia, ja va dir que "abans de embarcar-te en un viatge de venjança, cava dues tombes".

Tinc un amic que camina despitat i abatut, és jove, apassionat i afronta els seus objectius o desitjos a tomba oberta, sense dilacions ni subterfugis, amb el cor a la boca. Té una núvia fa sis mesos i ara ha descobert que està casada, d'aquestes casades inquietes que tant abunden. Estava disposat a compartir núvia amb el marit, perquè el seu amor per ella és a prova de bala. Però l'estocada ha estat definitiva, ella no l’enganya amb el seu marit, que tampoc seria un engany, sinó amb un fulano que sembla ser amic de la infància. El meu amic està tan desorientat i crispat, que no descarto que pugui arribar a fer un disbarat. És jove i va de bona fe, fins i tot admetent que li han diagnosticat dues protuberàncies òssies al front. Té nobles sentiments i no acaba d'entendre certes coses. Jo li recomano, intentant no ferir-lo, que s'oblidi de tot, que no té una segona oportunitat, sinó centenars a la seva edat. La vida et dóna sorpreses i sorpreses et dóna la vida. Gairebé tot es regeix per normes, codis, lleis, recomanacions, consells i costums, però al final, no molt al final, tothom fa el que li surt de l'entrecuix, el que més sedueix els seus desitjos.

Valgui com a exemple els casoris d'avui dia. Et diuen que el dos de maig es casen l’Andreu i la Maribel, caldrà preguntar-los on tenen la llista de noces, avui gairebé extingida, o meditar quanta pasta posaràs al sobre. Arriba el dia, et vesteixes com per anar a menjar fideus, veus la basílica o ermita i et quedes bocabadat, critiques l'àpat de peix congelat, somrius quan et tallen una merda de trosset de corbata, avui en desús, i aguantes el conyàs d’un tio que és rapsode i toca la guitarra. Es fa el silenci quan les àvies ja porten una mona per comunicar que els nuvis sortiran de matinada per culminar un viatge a Cancún, i perquè cony a Cancún, i és llavors quan un pensa en el sobre que ja no té.

El pitjor ve a la tornada del viatge. Et truquen els pares del nuvi o de la núvia, per comunicar-te que ja s'han separat, que va ser un festeig precipitat, potser un error, no es coneixien prou i han afrontat el dilema amb seny. Un penja el telèfon mirant-se les sabatilles, es recorda de la mare que va parir als recent casats ​​i reclama a crits que li tornin la pasta del punyeter sobre. Creguin-me, tot és un conyàs, no s'enfadin.