LES MIL I UNA NITS

Sent com sóc un enamorat confés del cinema, segueixo amb la meva pertinaç rutina de no anar mai al cinema ja fa anys. Crec que aquesta contradicció no minva la meva convicció, ja que la deriva dels somnis en imatges prové de la meva llegendària passió per la literatura. Freqüentment s'atribueix a les pel·lícules basades en un llibre, una prostitució del text original. Jo no ho crec, encara que si hi pugui haver sonades excepcions. Per posar dos exemples recents en el temps, pensin en Memòries d'Àfrica o Els Ponts de Madison, totes dues amb un magnífic guió i plenes de frases d'aquelles que un diria que queden per a la història. Bé, aquest mateix guió il·lustrat amb les imatges ho fa créixer com l'escuma fins al punt de commoure'ns reiteradament durant la seva projecció.

Els voldria parlar de pel·lícules que deixen pòsit, que tenen substància, que fan pensar. La Dolce Vita (1960) de Fellini, possiblement sigui la més semblant a la que em proposo comentar. El Gatopardo (1963) obra mestra de Visconti i Mort a Venècia (1971), del mateix Visconti. Totes elles peces d'or del setè art, de la mateixa manera que els seus directors. La Gran Bellesa, de Paolo Sorrentino, és un luxós punt de trobada per a tots aquells que vulguin aprofundir en les bolcades socials, les èpoques i els moviments de classes, amb uns lleugers i aspres tocs del surrealisme italià. Sorrentino ens obre les cortines amb una luxosa evocació de la decadència de l'alta societat romana.

Com a mestre de cerimònies el director va triar ni més ni menys que en Toni Servillo en el paper de l'escriptor / periodista, el paper de la seva vida sense dubtar, Jep Gambardella. Els deu primers minuts de la cinta indueixen a sortir del cinema o tancar la televisió, és un parany. A partir d'aquí, una festa d'aniversari (65) irromp amb tota la parafernàlia de personatges pintorescos i grotescos, joves i vells, abstemis i alcoholitzats, en un aquelarre de vici, presumptuosa intel·lectualitat, i culminació de la infidelitat, que transcorre en la terrassa de l'àtic de Jep, amb vistes al Coliseu. Continua la càmera donant tombs a la nit romana, brou de cultiu d'una societat nòmada, errant i perduda, en la qual Servillo ens fa de guia i protagonista. Gambardella ha complert els 65 i se sent vell, és la personificació de l'Europa, ullerosa, de jaqueta creuada elegant i hortera alhora, ha renunciat als fastos sexuals i al descontrol de la gresca contínua. Beure, parlar, ofuscar i malbaratar energia donant tombs tota la nit, participant en col·loquis de gent absurda i d'absurds col·loquis. No és la vida de les cases de família ni la del comerç o la de la feina, ni la de l'estudi o la ciència.

No són més que els tics i espetecs d'una classe agonitzant, d'un temps gairebé mort, que renega del present però intueix que tot ha acabat. Els trinxeraires arriben al final. ¿Què teniu en contra de la nostàlgia? És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur. Alguna vegada has explicat les dones amb les que has estat? No sóc bo en aritmètica. Què fas aquesta nit chérie? Faré dues coses: una sopa i fer un polvet. Són dues coses en contradicció. No, són dues coses calentes. Personatges delirants i esperpèntics, dones casades però al seu lliure albir, poetes que no venen, velles asexuades, vídues drogades, marits ultraortodoxos que amaguen un nuvi, un cardenal assidu als canapès i les vídues, una bellesa que "necessita" mostrar els seus pits, en fi, una roïndat humana. Com les situacions extravagants: el sopar amb la Santa (Parodia de la mare Teresa de Calcuta) o l'esgarrifosa màster class de Gambardella ensenyant a Ramona com ha de comportar-se en un enterrament de l'alta societat romana.

Fa pocs dies una persona propera em deia "A tu t'agrada aquesta societat, aniries una nit a on ells? I li vaig respondre "una nit si m'hagués agradat per conèixer de prop tota aquesta fauna. Però en qualsevol cas no, no m'agrada el llibertinatge disfressat de cendres intel·lectuals". Però no et pots imaginar com agraeixo una bona pel·lícula com La Gran Bellesa. (Però ells no l’ha van trobar). 

Ja fa més de quatre anys que vaig escriure això, d,aquells idealismes a la ferida realitat. Moltes coses han passat en aquest trànsit, algunes de greus i d,altres queda el record  de moments irrepetibles. Que ja no tornaran.