NO UN, SINÓ ELS DOS

És la primera vegada que he anat a un fisioterapeuta, avui tan en voga. Després d'una breu espera m'han acompanyat a una gran sala plena de lliteres, aparells gimnàstics, estoretes escampades pel terra i un parell de reservats amb cortines. M'ha semblat veure dos homes de mitjana edat i una senyora gran fent exercicis suposadament reparadors de les seves mancances o lesions. Parlaven entre ells i reien amb freqüència, possiblement coincidien des de fa temps per la confiança que es deixava entreveure entre ells.

La nit anterior a penjar el cartell de tancat per NO vacances, em vaig aixecar del llit per anar al bany i posant els peus a les sabatilles, a les fosques, em vaig aixecar, i sense moure un dit es va sentir alguna cosa semblant a una descàrrega d'un milió de volts en els meus desgraciats talons. Era tan intens el dolor que vaig creure que moria pels peus, em desplomà quedant-me de genolls i procurant no fer soroll per no despertar a la meva companya de llit, la meva dona, és clar. Com un bon Sant Agustí em desplaçava de genolls fins al bany, com demanant perdó pels meus pecats, tancà  la porta, obrir el llum i em vaig asseure en un tamboret meditant molt seriosament què cony els havia passat als meus talons. Em va passar pel cap "serà el tendó d'Aquil·les, tan famós ell", però no, en reflexionar, lo meu era taló, no tendó. També podia haver dit condó, per allò de la semblança fonètica. Estava espantat, pensava en el matí i de quina manera podria caminar si estava impossibilitat. Em feia mal de manera creixent i molt aguda. Em vaig adormir pensant si podria caminar de puntetes però vaig caure en el compte que mai he practicat el ballet clàssic i en entrar a l'ascensor em podia incrustar un ostión al mirall frontal.

Un cop ja a la vida normal, no de vacances, en una tarda de cels clarobscurs, taladraba fixament amb la mirada els  ulls del traumatòleg i angoixat pel temor li vaig clavar les meves paraules entre ull i ull "Que tinc doctor?" El bon home jugava amb les seves ulleres i sense mirar-me a la cara va dir "recentment ha canviat el calçat?” Jo estava atònit i suant, inclús creia  que es burlava de mi, per un moment vaig pensar que els talons es retorçaven de riure i em fotien més i més fort. "Miri doctor, he estat quatre mesos calçant xancletes o descalç i fa una setmana que ja calço sabates. L'home va somriure i em digué "vostè té un esperó en cada peu". Em vaig quedar sense paraules, afligit, inquiet. Balbucejant i sense veu li xiuxiuà mirant a terra "és greu tenir dos esperons" i ja no va somriure, va riure a riallades i em va deixar anar "No, no és greu, només que és llarg de remeiar i fot bastant". Aquí sí que ja em tranquil·litzà, vaig mirar les sabates de reüll i amb un somriure. Coix per partida doble però content.

El fisio es va apiadar de mi i em va lliurar una revista per distreure’m durant el tractament, que no va ser molt prolongat. Em vaig aturar en un informe relatiu a les tortures físiques durant l'edat mitjana. Els confesso que vaig estar a punt de vomitar per la voracitat del detallat relat i les seves espantoses conseqüències. Ossos trencats, carnisseries, podridura i rius de sang donaven colofó ​​a un document esgarrifós. La Santa Inquisició espanyola en va ser una administradora destacada. Tenia els peus davant meu i no parava de mirar-los per si seguien tenint cinc dits cadascun. Em va cridar l'atenció un instrument anomenat la piràmide consistent en una piràmide de fusta estreta i de punta molt afilada, mai es netejava la podridura acumulada que al seu torn servia de vehicle transmissor de totes les infeccions possibles. Mitjançant un sistema de cordes i politges se sustentava al reu, al qual anaven pujant o baixant segons les seves confessions. Només cal dir que vagines o escrots quedaven rebentats pel propi pes del torturat. Comunament eren ajusticiats infidels, adúlters i bruixes.

Acabada la sessió anti esperó vaig abandonar el lloc deixant tirada a la llitera la sinistra revista, anava en el cotxe i no em lliurava de les horribles imatges de les criminals màquines funcionant a plena producció. Tancada la porta del garatge, ja a casa, enmig d'un silenci sepulcral, vaig pensar atordit si el Tribunal Constitucional d'Espanya acabarà amb nosaltres restablint les fotudes màquines. No és cap broma, estic col·lapsat amb tanta sang. Maleït esperó !!