QUÈ VOL DIR "NACIONAL"

El dia de La Fiesta Nacional, que en aquesta ocasió no es tractava d'una cursa de braus, va reunir un munt de gent sota la pluja, on van destacar més les absències que les presències. En definitiva més del mateix, els besamans, les salutacions fraternals amb dret a ganivet, les genuflexions, els paraigües pintats de nacionalisme espanyol, la legió per orgasme de molts, els reduïts aparts amb la mà a la boca i certes presses per desplaçar-se al palau dels canapès. Exaltació fervorosa i exultant del nacionalisme espanyol, tan ranci i excloent com de costum. Una celebració amb tota la pompa que es va inventar Felipe González allà per 1980 i escaig per realç i glòria del pessebre nacional i les altisonants forces armades amb les seves marcials salutacions i tal i tal. En resum, un acte d'allò més caduc, amb menys glamur que l'acte sexual, però amb una fulgurant espurna que ho destaca dels seus homònims europeus, on s'estén la racionalitat, la discreció i la seva concepció universalista urbi et orbe, per a totes les tendències, per a tota la població.

Segons expliquen les suades cròniques la funció va costar 800.000 euros, que jo no em crec. Però tot i ser així penso que tots aquests diners, en els temps que corren, els hauria vingut bé a un incomptable nombre de persones que es rebolquen en la desesperació. No és decent ni seriós. Però és que aquest país ha perdut la decència ja fa molts anys. I també ha deixat de banda la seva posició estratègica; ja no és el sud d'Europa, torna a la casella de sortida, la del nord d'Àfrica que, per pures raons polítiques va perdre al seu dia. Ara és el paradís dels xoriços i pispes, dels sàtrapes amb targeta visa platí, dels ministres imputats i premiats amb un alt càrrec a Brussel·les, dels ministres sota greu sospita d'intrigues il·legals per abatre contrincants polítics, d'usar majories parlamentàries per conculcar sinistres maniobres, de posar sota clau les famoses balances fiscals per no fer enrogir a molts, de diaris de la capital que han fet miques el sentit comú, el contrast i la fiabilitat. Això sí, han aconseguit imposar un sistema ferroviari d'alta velocitat que ni els néts dels nostres néts aconseguiran desfer-se’n del deute. També comptem amb la ira gens dissimulada d'una vicepresidenta del govern que es permet amenaçar i condemnar suposats delictes que ni tan sols han estat impugnats encara. Joc al qual també s'apunta un ministre de justícia obsessionat pel "problema català" ignorant que el problema real el porten tots ells enganxat al clatell, el grandíssim problema espanyol.

La Festa Nacional del 12 d'Octubre i els seus símbols recorden molt als fastos del règim anterior. I el caràcter obligatori de la seva observança ja és de per si una imposició autàrquica, en nom de què o qui em poden laminar o prohibir el meu accés a la feina? Les condicions laborals tan sols es poden regular a través dels seus agents: els treballadors, els empresaris i els sindicats. Tota la resta és folklore pertorbador. Les imposicions no són gens aconsellables i els abusos de poder, menys. Com a mostra, un botó. A Catalunya tenim ja les alforges plenes d'arbitrarietats que no són de rebut en un estat democràtic. Totes les iniciatives parlamentàries, d'un parlament, ull, són sistemàticament impugnades, incloses les destinades a afavorir als més desvalguts i els més necessitats.

Diu Fernando Ónega que l'esdevingut a Badalona aquest cap de setmana, el desacatament a un mandat judicial, pot haver estat el primer acte de gran desobediència institucional (Què vol dir desobediència). No és del tot cert perquè hi ha hagut un bon nombre d'ajuntaments i empreses privades que han desacatat. Però és igual, Espanya, mal els pesi, és un conjunt de nacions, totes amb el seu propi idioma, els seus hàbits, els seus símbols, les seves creences i les seves voluntats. I hi ha coses en aquesta vida que no es poden regular per decret, com a molt mitjançant el diàleg. De seguir amb la bena als ulls, Espanya necessitarà un milió més de jutges però, creguin-me, ni així. El desinterès, la desídia i l'oblit seguiran el seu curs, per cansament.