BOIRA I FOC DE BRASES

M'he escapat amb un parell d'amics a dinar fora, bé, un dels amics ho és més que l'altre perquè casualment és el meu germà. La intenció no és altra que complir amb l'acord signat de paraula ja fa un temps: per rigorós torn alternatiu un dels tres escull el destí gastronòmic del mes i s’encarrega del compte de les destrosses ocasionades sobre estovalles. La veritat és que a dia d'avui de destrosses, poques. El temps és propici, la muntanya exhibeix ufanosa les seves vessants ferides pels colors de la tardor. Transitem  entre espessos boscos de pins, rouredes i castanyers, la carretera serpenteja de manera exagerada com en gairebé totes les ascensions i descensos d'altes cotes. Conjugar la immensitat verdosa dels boscos amb les pinzellades vermelles i ocres de les caduques fulles es transforma en un enorme calidoscopi que canvia els tons i la brillantor sense parar. La massa boscosa forma un mosaic verdós esquitxat de llumetes ballant al voltant de fulles platejades. La tardor clava les seves arrels en la humida terra alertant de la fi d'un cicle en el que arbres i matolls mostraran els seus retorçats troncs tot esperant la primavera vigoritzant, on les branques floreixen i acudeix de nou la vida. El mateix que en les infinites fileres de les tristes vinyes i escanyats ceps.

Hem deixat enrere un tebi sol i freda ombra, ara toca submergir-se en les espesses boires que estenen els seus llargs mantells en conques i latituds, condueixo atent, gairebé no hi ha trànsit, es creua algun vehicle amb destinació secreta, porta les coordenades cisellades al tauler de control, allà on només els seus ocupants coneixen el punt just on trobaran un verger inundat de bolets, el mateix on ara fa un any van omplir els cistells però, pel que es veu i sent, em temo que només es trobaran amb dues opcions: pot ser que el verger estigui sec, ple d'enganyosa mala herba, o que un regiment de cistelles, navalles i bastons hagi atropellat el lloc. És molt probable. Sóc un enamorat del bosc i temo per ell, tinc por pel planeta sencer. Voldria que escampés l'eteri i fràgil fum blanquinós, segueixo endavant mentre els meus acompanyants parlen de plats. Em vénen a la memòria les paraules de Rosalía que encara avui em fan estremir “Los que ayer fueron bosques y selvas de agreste espesura, donde envueltas en dulce misterio, al rayar el día flotaban las brumas, y brotaba la fuente serena entre flores y musgos oculta, hoy son áridas lomas que ostentan deformes y negras sus hondas fisuras”.

En aquests perfumats alzinars no n’hi ha ni els volem. No hi ha reconeguts establiments on abeurar i dilapidar colesterol. Es tracta de senzills llocs ocults i sense horitzons, on el foc de la llar no dorm ni deixa de crepitar en tot el dia i les safates de carn guarden torn una rere l'altra per ser degudament ajusticiades i purificades amb queixalades d'alzina perfumada i flames d’insolent color. Joc de taula a quadres vermells i blancs, desgastats per l'ús i esquitxats amb amorosos sargits de fil, agulla i didal per fer front als descuits i la barroeria. Un vell foli plastificat protegeix el sant i senya del lloc, plats tots de temporada de tardor i d'alta muntanya, preferència absoluta per a condemnats a la brasa i la fastuositat de les mongetes blanques, albergínies i pebrot escalivats, samfaina, cebetes caramel·litzades a les brases de Llucifer o uns graciosos filets de carxofa primerenca. Hi ha més corda per tibar, és clar, però cal centrar-se en el lloc i en el temps. Un músic de figues seques, avellanes, ametlles, pinyons i nous torrades donarà triomfal benvinguda al cafè i el seu corresponent xupito escocès, amb la ingènua pretensió de fer oblidar  l’impertèrrit rastre de l'all i oli i el porró dels beneïts bancals del Priorat. Cal desfer el camí fet, al tornar  ja no condueixo i penso en la nutrient escudella que m'he cruspit i el romesco d'escarola amb guarnició, més que res per allò de que fa "baixar". Avui he indultat la  carn.