NO SERÉ MAI INDEPENDENTISTA

Sembla que es gira mal temps, el núvols arriben vestits de plom. Els que em coneixen bé saben que aquest títol pot ser una malifeta del meu subconscient o una juguesca d’una tarda plujosa. Doncs no, només és un acte de rebel·lió davant la impotència que sento en veure la legítima opció que  trien  molts dels meus conciutadans. Cal no oblidar que secularment ens hem matat nosaltres mateixos. Independentistes són tots aquells que amb els seus vots ens neguen el pa i la sal, el dret a ser el que nosaltres vulguem, els que aixafen totes les nostres iniciatives i barren la prosperitat d’aquest país. Els que amb mentides i argúcies buiden les nostres butxaques. Els que s’aparten de nosaltres, els que ens volen ben lluny però lligats del coll amb una llarga corda, aquets són els veritables independentistes. Tot i que sóc respectuós amb les creences dels demés, encara que no ho siguin ells amb les meves. No sóc independentista de la mateixa manera que no sóc funambulista, taxista, marxista, analista, taxidermista o oculista. No m’agraden  les etiquetes de llautó ni les targetes engroguides de venedor de fum. Sempre he sigut catalanista i ara, aquest ara ja fa molt que ha vingut, com que el meu cervell  encara rep alertes de menysteniments i odis, i els meus ulls resisteixen i registren els embats de la discriminació, l’ofensa i el menyspreu, vet aquí que de l’únic que n’estic segur és de que sols ens ho farem millor, millor sols que mal acompanyats. No em vull allunyar de ningú, me’n vull desprendre, lliurar-me’n, deslligar-me’n. Ara sóc, més que abans, acèrrim defensor de la meva família, del meu país i de les meves petites coses. Vull estar exempt i absent de veurem obligat a parlar una llengua que no és la meva, de costums que no són les meves, de festes nacionals que amb els seus reguerols i esquitxos de sang ens ofenen l’humanisme, de ser obligat a compartir lleis vuitcentistes i centralistes, d’estar sota la xacra vigilant d’un govern civil anomenat delegació del govern d’Espanya, de no poder ensenyar la bandera que jo vulgui al meu balcó, de no poder ajudar als que més ho necessiten, els que no es poden escalfar, els que no tenen sostre, perquè unes lleis que no són les meves m’ho prohibeixen. De tenir-me de sentir calumniat i amenaçat per tots aquells que s’emporten part dels meus estalvis i dilapidar-los en focs d’encenalls, processons de gemecs i bota, crueltats innominades de pobres animals segrestats del rústic pasturatge o pagar desproporcionats edificis del tren en mig del no res i on no hi manca cap requisit, a excepció dels viatgers.

Ja es veu que mai a la vida podré ser un independentista. Però més sento el què em diu el cor, me’n refio més, batega només per a mi i no sap dir mentides. Diu la RAE que l’independentisme és un moviment que propugna o reclama la independència d’un país o d’una regió. Déu del cel, ho veieu com no és això del que jo parlo. Si no fos perquè les lleis de la naturalesa, i de les meves atenuades forces que m’ho priven, retallaria aquest bé de Deu de terra i me l’emportaria ben lluny, on la negror pissarrosa de l’alè a corrupció, l’enveja i l’egoisme, no s’hi poguessin ni atansar, ni tan sols saber on érem, com ens ho fèiem, quin miserable record podíem guardar. No ho sé ni jo on, tal vegada sí que he esdevingut un somiatruites amb tantes infàmies com m’he sentit els darrers anys, després d’una vida plena d’esperança i il·lusió quin és el llegat que m’han deixat, què han fet perquè jo em senti jo, on són els rèdits del meu rigorós compliment de les seves lleis, a la solidaritat? A qui, perquè i fins quan?

No sóc un independentista, ni desafio ningú. Tampoc vull romper España, ja ho fan ells solets. Si per jo dir dintre de la meva immensa petitesa i anonimat, que m’han espoliat de butxaca i de cor, com se n’hi diu d’aquells que aprofitant-se dels altres llueixen una severa i pacífica llum a la cara on tot els hi sembla poc? Tant s’hi val, parlar amb una paret és cosa lletja. No sóc independentista, si alguna cosa sóc és només cabal i realista.

Ja enfosqueix, plou, l’aire pentina amb fermesa l’estany proper i al crivellar els arbres talment semblen orgues de cristall. M’imagino ara les grans llàgrimes de pedra arrodonida espetegant entre llamps i trons  pels cims de Montserrat.