PRIVILEGIS, QUI SON ELS PRIVILEGIATS?

Malgrat els inacabables entrebancs de tot tipus, el camí cap el fi desitjat segueix avançant. Catalunya per veu dels seus representants legítims s’ha presentat aquesta setmana a Brussel·les en un format molt plausible, vistós, discret, educat i convincent. Després d’una sèrie de trampes, enganys i pressions del govern espanyol, Puigdemont, Junqueras i Romeva no solament han parlat clar en aquell fòrum, sinó que a més han fet una demostració de com s’han de fer aquestes coses. El responsable d’afers exteriors, consolidat coneixedor de la casa, va fer una presentació de l’acte pulcre, concisa i ben documentada. Romeva sap moure’s pels cercles del poder europeu. El vicepresident Junqueras fou molt explícit en la exposició del seu departament, posant negre sobre blanc el paupèrrim estat de la política fiscal espanyola, fixada per criteris polítics, i el gran handicap que suposa per les finances de la Generalitat, posada impunement a la vora de l’abisme. Puigdemont, exercint el seu rol de president, sorprengué a l’audiència amb una defensa numantina de la democràcia i de l’inalienable dret dels pobles a escollir de quina forma es volen regir i com volen viure. Tan mateix es va estendre en la insòlita manera en que el govern d’Espanya combat aquests criteris, si bé per nosaltres es va quedar curt, molt curt.

Els tres dirigents es van desplaçar en avió de línia regular, res de privilegis, tots tres van fer us de quatre llengües: anglès, francès, castellà i català, cosa inèdita en els governants espanyols, i l’aforament de la gran sala es va veure quasi duplicat per gent dempeus pels passadissos. Faltaria a la veritat si no ressaltés l’èxit i eficàcia de l’acte en tots els sentits, i més tenint en compte el maquiavèl·lic i vergonyós comportament del diputat popular, González Pons, enviant cartes a tots els euro diputats del P.P. europeu perquè no assistissin a la conferència. Fa vergonya aliena veure el comportament de l’estat espanyol en les qüestions relatives a Catalunya.

A l’altre costat dels Pirineus, com es norma en aquests cassos, ni una paraula i a l’endemà quasi bé cap primera plana de lo que ve a ser el principal i més important problema d’Espanya. Després ja sí, ja s’han destapat en el seu estil; menystenir, humiliar, en fotre-s ’en, acudits, amenaçar, etc, la conducta de l’inepte, del vençut, del que només sap manar, del que no entén de diferències ni vol. Presumeixen de que no hi van anar ambaixadors com si els d’aquí fossin tontos i ignorant que ells són la riota d’Europa. Avui no hi ha un sol despatx de la Comunitat Europea en que no hi hagi damunt de la taula el dossier de la conferència, però això són altres verals.

Avui mateix he pogut veure l’entrevista que el periodista Carlos Alsina de Onda Cero li ha fet a Rajoy, sempre el fa relliscar còmicament “El recibo de la luz bajará pronto porque lloverá, no hay que hacer nada) Nivelaso. En el capítol Catalunya de la entrevista, s’ha reiterat en lo de sempre, la unitat d’España, la sobirania és de tots, que un nou Estatut per Catalunya no és una prioritat, que els set milions d’espanyols catalans són igual que els del resto d’Espanya...i les bajaneries de costum. O sigui, lo del famós diàleg, jo estic disposat a parlar de tot menys...Res, foc d’encenalls. Però alerta! Per primera vegada li he vist respondre a una pregunta que m’ha deixat fred. El fet és que ja ho sabíem nosaltres això des del principi, almenys jo sempre he cregut que aquesta actitud tancada i combatuda amb armes legals i no tan legals, no era per romanticisme, per amor, per la sobirania o per la igualtat de tots, no. En tot cas sempre han fet servir la por, la por de que Catalunya independent es dissoldria en el foc de l’infern. Però no era això, ja ho sabíem. Avui li he sentit dir “Mire usted, Catalunya representa el 20% del pib español, es inimaginable España sin Catalunya, necesitamos ese dinero, generaria unos problemes descomunales”. Aquesta i no altre és la llufa de la qüestió.