AIXÒ S’ENSORRA

D'aquí a un parell de dies Catalunya passarà pel tràngol de veure jutjat per la justícia espanyola l'expresident Mas, dos membres del seu govern i una mica més endavant al conseller Homs. I en dates també properes, la presidenta del Parlament de Catalunya. Bé, tot això és un cas insòlit en les democràcies occidentals que, sense entrar en detalls, ens posa ja directament en antecedents de quina mena d'estat és el que tenim. Em resulta pesat i gairebé innocu ressaltar el per què Catalunya és la locomotora d'Espanya en tots els sentits imaginables i la més europea i moderna de totes les regions peninsulars, igual del perquè Espanya segueix regida per conceptes antiquats amb una visió retrògrada de la política .

Es tracta de malversació de les arques públiques, de descuit en la gestió de govern, de no complir els seus compromisos econòmics amb l'estat? No, res d'això, el delicte a perseguir és haver convocat la població a un referèndum NO vinculant, és a dir, disposar les urnes perquè la gent pugui votar, què és l'essència més pura i cristal·lina de la democràcia. Ahir Barcelona va despertar presa per 250 guàrdies civils per dur a terme una de les obres preferides del govern espanyol: la prova o el càstig del telenotícies. Haver citat emissores de televisió i ràdio, abans que als mateixos interessats, perquè tothom pugui presenciar lo dolenta que és Catalunya. A mí aquestes ocurrències sempre em recorden Rajoy de turné per Espanya amb els seus xiringuitos i banderetes, recol·lectant signatures en contra de l'estatut de Catalunya, que acabaven sent un vot contra Catalunya, la secular, perenne i recurrent catalanofòbia. Que ningú oblidi que la fòbia contra Catalunya fa tres segles que roman intacta i en primer pla. Tot i que en els últims tres decennis s'hagi incrementat.

A la meva manera de veure, Espanya és una nació acabada, un gran curtcircuit està fonent els ploms un darrere l'altre. El seu deute exterior és tan desorbitat que cap economista reconegut posarà en dubte que aquest deute és impagable, no es podrà tornar mai. Amb la dependència que això suposa de directrius externes; Europa reclama els seus diners. A nivell d'organització administrativa és un veritable desastre, predomina el clientelisme, l'amiguisme i el tapa boques. Rancis hàbits. El bipartidisme que ha existit, o hi ha, amb diferent vernís, és el llast més ruïnós que ha pogut patir Espanya en nom al seu progrés. És igual P.P. que el PSOE, políticament són cigrons del mateix cigronar. Impera el domini castellà i les seves elits de tota la vida per no moure ni un dit del que ha estat durant temps immemorials. Tot segueix igual, recapten de tres petites regions del país i subvencionen a la resta que se senten contentes i agraïdes, tenint a andalusos i extremenys de palmeros eterns. Arribat el cas, improbable, que Espanya no tingués les tres regions productives i paganes, qui li posaria el cascavell al gat perquè les que sempre han viscut de la subvenció es posessin mans a l'obra? Difícil, molt difícil.

Com a problema afegit hi ha les televisions oficials, i privades, i la majoria de premsa que casen perfectament amb aquest estereotip de l'Espanya bullangosa i cutre, casposa ja avui. Els convé no moure una pestanya i alimentar la clientela amb la televisió més porqueria i arrossegada que un pugui arribar a imaginar. Delirant. Com dèiem al principi, ahir el xou català va omplir de goig la majoria de la pell de brau, i quan no, serà el cas Pujol. Que per cert crec que som els únics interessats en què s’obri el vel i sapiguem què hi ha de veritat d'una vegada per totes. Però l'alegre Espanya seguirà volent ignorar que Bankia, Noos, finançament Bárcenas PP o els eres andalusos són casos equivalents a deu mil Pujol, però això no els compte. Per no parlar de les aventures i desventures del rei emèrit i les seves "estranyes" despeses a compte de l'erari, nosaltres.

No passa res, Spain is different. I els díscols i molestos catalans diuen que volen anar-se'n de tot aquest lamentable embolic, I dic jo, per què?