CAP A ON ANEM (O FINS QUAN?)

Aquest és un bloc, com el seu propi nom suggereix, que va néixer per compartir vivències, aventures i viatges dels que em sento molt enyorat. Aviat bufarà les espelmes dels seus vuit anys de permanència en les xarxes i diaris. Recordo que en els seus inicis va tenir una audiència poc menys que deplorable, en aquesta vida tot costa molt més del que un s'imagina. Tot just cinc o sis persones que van tenir la paciència de seguir el rastre del fum del Tren. Avui, afortunadament, les coses han canviat molt i aquells pacients viatgers inicials s'han multiplicat per uns quants centenars dels que em sento molt agraït. El tren durant els primers cinc o sis anys va circular per infinits llocs enfrontant-se a nevades, tempestes, incidències i, per sobre de tot, amb llocs i paisatges que vaig tenir la gran sort de conèixer.

En aquests últims temps el Tren ha anat virant per vies de servei i els seus vells itineraris han esdevingut a circular per aquests convulsos temps que corren en què les estacions estan buides i els seus jardins erms, ja no hi ha flors ni cirerers i el rellotge de l'andana marca només l'hora de les calamitats. No sé què està passant ni perquè. Tan sols sé que els meus acompanyants creixen, m’urgeixen a compartir desgràcies i inquietants notícies, rumors i amenaces, paraules de mal averany, futurs embolicats en plomisses nuvolades. Ja gairebé ningú em pregunta pels pètals desmaiats de la tardor, o les vessants nevades, ni els ametllers, retorçats i dorments, que omplen els meus finestrals de vida com els majestuosos i dreçats olivers. Com les tristes vinyes.

Ahir algú va dir que la democràcia espanyola està malalta, jo també ho crec. Què és el què està passant? Quin greu delicte és el que estem cometent perquè s'obrin els cels i els inferns empastifant-nos amb tota classe d'excrements? És tanta la pestilència que s'aboca sobre nostre que crec que no som ni capaços ni conscients de la seva veritable magnitud. Sempre hem estat un poble maltractat, oblidat, espremut i humiliat. Tan terrible és aixecar la mà, cridar en el desert, i dir "Mirin, els estimem molt, però exigim el divorci, no es preocupin, ja ens arreglarem. Estem farts del seus menyspreus i el seu orgull. Estan encegats per l'odi i l'enveja mal dissimulada. Cadascú  a casa i Déu en la de tots.

Les furibundes reaccions de molts sí que responen a un estat mental malaltís, enfurismat. Alguns polítics i periodistes espanyols fan del menyspreu i l'insult una oda de mil versos a quin més ofensiu. D'alguns comentaristes aficionats ja ni els esmento, inunden de vòmits els mitjans com un volcà de fems. Tots dos parlen amb la displicència de qui es considera amo del mas. En aquesta Espanya de botxins emmascarats es permet gairebé tot: l'insult i la frivolitat, una voraç corrupció que porta aparellada una pèrfida impunitat, els abusos consentits d'algun ministre, les portes giratòries i un llarguíssim etcètera. Avui mateix Gabriel Albiac presta la seva signatura a l'ABC perquè Mas sigui liquidat, desig que s'uneix a quatre peticions d'afusellament que he recollit dels mitjans. Enric Millo, flamant nou delegat del govern a Catalunya, acaba de declarar que "la democràcia espanyola és un referent europeu" Pobre de mi, i jo que creia que era una democràcia amb greus dèficits.

Els successius governs d'Espanya, i el d'ara més, secularment s'han distingit per ser refractaris al diàleg, al pacte, l'acord o parlar. Sempre ordeno i mano o exclusió. El judici que avui ha conclòs contra Mas, Ortega i Rigau, és un clar al·legat en contra de la independència, un més, quan el substrat, de moment, no és altre que intentar mitjançant un referèndum conèixer l'opinió dels catalans al respecte. Se'ls acusa de desobediència (25 sentències favorables a Catalunya que el govern ha desobeït). Diu el govern que no tracten de judialitzar la política, jo crec que és evident que si. Es desvinculen sempre quan alguna veu els acusa d'abusar del Tribunal Constitucional, ho ignoro tot i que ho suposi. Francisco Pérez de los Cobos, president del Constitucional a punt de cessar; militant del P.P. de 2008 a 2011. Andrés Ollero, presumiblement successor de l'anterior; diputat del P.P. al Congrés entre 1986 i 2003.

Disminueix la velocitat del Tren. Una vella estació camuflada per la boira, rovellada i aïllada, ens donarà aixopluc per aquesta nit. Tot just distingeixo una tènue llum a la llunyania.