CLAVEGUERES O TULIPES

M’he estat una bona estona mirant el teclat sense saber de què escriure. Jo no sóc una excepció, també estic empastifat de tota la porqueria que aboquen constantment els noticiaris i diaris. Com diria un ultra espanyol, el panorama s’ha fet dantesc. La fastigosa operació diàleg, que no ha existit mai, ara s’ha transformat en operació mentida, confabulació, enredo. Resulta que la violència està pujant sensiblement de to a Catalunya, malgrat no haver-la vist ningú per enlloc. Fins i tot el detestable periodista Inda, col·lega de malifetes amb Marhuenda, català de carambola i renegat, acaba de declarar que ara a Catalunya hi ha més violència que en els temps més àlgids de ETA. La proporció és inexistent: Pais vasc a vora mil morts, a Catalunya zero. També és mala llet que, sense cap dubte, molts s’ho creuran. L’únic que m’encaixa de tot això és que forma part de la darrera maniobra de l’inoperant govern espanyol amb la intenció d’abonar el terreny per procedir a una intervenció o eliminació de la Generalitat de Catalunya. Aquest és el diàleg i aquestes les seves armes; la mentida i el joc brut. I a tot això la Comunitat Europea fent badalls i mirant cap a les aurores boreals a Lapònia.  

Amb les mans paralitzades damunt del teclat he pensat sense èxit, m’exigia un esforç per sortir de les clavegueres, fugir dels ennegrits núvols que tot ho enfosqueixen i tot ho emmerden. I de sobte, amb una d’aquelles juguesques que et fa la ment, no sé ni com, m’ha vingut al cap una població holandesa que vaig conèixer fa pocs anys i, com jo, milions de visitants. Es diu Volendam, a la costa nord d’Holanda i a pocs km d’Amsterdam. El poble té uns vint mil habitants, la majoria de religió catòlica. Antigament es va fer un nom per mor de la seva flota pesquera, avui en plena recessió. El turisme s’ha imposat i els formatges també.

Aquell dia, en arribar, vaig cercar una botiga d’esports per tal de comprar-me un abric pel coll, feia força vent i molt fred. A qualsevol lloc del país de les tulipes et pots entendre amb holandès o anglès, criatures incloses. Els autòctons de més edat els pots veure pels carrerons o la façana de mar abillats amb els vestits típics del país i calçats amb esclops de fusta acolorida, autènticament  vistosos. Abunden les botigues d’esclops i formatges de tota mena. A Holanda, com tots els països del nord, no hi ha manera d’establir cap comparança amb nosaltres, i d’Espanya ja ni en parlem. Són gent culta, organitzada, pulcre i civilitzada, a més de bilingues o trilingües. L’antítesi d’aquí, on les llengües són ignorades sinó perseguides, sense cap mena de rubor.

La part antiga de Volendam es composa de casetes baixes típiques d’aquells indrets, pintades de tots els colors i la sensació que et causen és, a banda d’admiració, de confort i comoditat. Els petits jardins i les façanes plenes de flors. Una curiositat al carrer principal de la zona marítima, són una renglera d’unes vint cases que en la part posterior, el carrer, totes tenen el menjador a la vista a través de grans finestrals. No em vaig interessar pels motius d’aquella exposició de intimitat familiar. Ve a ser com una competició per deixar clar quina família el té més vistós. Hi ha tots els estils, nòrdics, i amb mobiliaris molt adients. No s’hi veu mai a ningú de dia, com no pot ser d’altre manera, altrament seria còmic i vergonyant potser. Això sí, cases i carrers immaculats.

No sé perquè m’han vingut aquestes visions d’un temps ja passat, però no oblidat. Tal vegada pel que dèiem abans de la saturació de guerres fratricides que tenim aquí, de moment orals. Però és que arriben a fer-se odioses de veritat. El sol fet de veure els governants que branden per aquí baix, a vegades agafaries el portant i marxaries a un lloc com Volendam...o Amsterdam, o Roterdam, o Utrecht. I perquè no a una Catalunya lliure?