COPS DE MAR. LA CALOR D'UNA FACTURA

Avui no els vull parlar de la calor, les onades, els xiringuitos, les arrambades nocturnes a la sorra o les gambes al “ajillo”. Ni de la mare que els va parir a tots. Que no sé qui és. En tot cas, només em referiré, excepcionalment, a la calor. Res de nou, cap canvi, com cada any sinó més: Estic fins als mateixos congres de portar enganxada cada dia, en els braços i el que segueix després d'ells, aquesta fina i transparent capa calenta, humida i enganxosa que entorpeix el normal funcionament de les poques neurones que acumulo i, tristament, dinamita qualsevol iniciativa encaminada al més mínim esforç. Tot al contrari, sens dubte, de quan concorren totes aquestes circumstàncies en una tòrrida batussa amb una vaporosa damisel·la. Sent així, tota calor és poca. O era poca, perquè ja ni me'n recordo. (Calor: sensació que s'experimenta en entrar en contacte amb un cos calent o en estar en un ambient calent.)

Però seguim, que la calor es referma. Alain Ducasse és d'aquesta generació de cuiners que, amb només veure-li el somriure, saps que et deixarà la cartera en calçotets mitjançant "l'addition". Va oficiar de gran guru dels fogons en el segon pis de la Tour Eiffel al Jules Verne. Es tractava d'un sopar romàntic amb el que el president de la república complimentava al matrimoni Trump-Melania. A l'esquerra, Brigitte i Donald, al davant, Emmanuele i Melània. Als seus peus la ciutat llum i el Sena. Algun espavilat dels molts que sobren, es va afanyar a confeccionar una foto muntatge en què s'apreciava una factura per un import total de 154.953 euros. Cagundéu! Va ser la reacció irada i immediata dels furiosos internautes. I un Armand de Brignat valorat en 130.000 euros, una altra vegada, cagundéu!, les xarxes socials, clamaven i rugien. Motiu no els hi faltava, n’estic segur. Afortunadament a les poques hores, Le Monde va esmenar la plana als impresentables que van originar tal confusió, falsedat morbosa. L'àpat no va superar els dos mil cinc-cents euros, facturats a Emmanuele Macron, no a l'estat francès. O sigui, com a Espanya es fan aquestes coses, però a l'inrevés, donin-li la volta i Bingo! En certa manera es pot excusar la lleugeresa dels internautes espanyols perquè no estan acostumats a aquestes petiteses. El dolent dels 2500 és que sense ser un desaforament tampoc és una bagatel·la, però ja veuran com serà aprofitat per alguna Mariloli per dir-li al marit que a veure si es despenja amb un sopar així, no siguis tan ronyós, tonto del cul. Cagunlostia! Vacaburra, ets. Si és que som així, collons, perquè negar-ho. En un altre ordre de coses, parlant de Melània, esfinx, faraona, inexpressiva, muda, bellesa agressiva, exquisida escultura eslava i amb ulleres de sol fosques, impulsa a pujar 154.953 vegades al segon pis de la Tour Eiffel per donar-li la mà, sense ascensor, enfilant-se per els ferros. Colló, i tant! Doncs bé, en un altre muntatge fotogràfic d'algun malvat, es pot veure a la princesa de les agrestes planes americanes, ficar innocentment la mà al paquet presidencial, del francès. Serà desgraciat el paio, no el francès. És que el que no pot ser, no pot ser.

Ja em disposava a tancar els bolígrafs i penjar l'ordinador, quan m'apareix una petita nota a la cantonada inferior dreta de la pantalla a on llegeixo: Cul veig, cul vull. Cony! Qui hi ha per aquí? El coixí es va inflar i em va estrènyer més, el cul. Què em dius, no fotis, si us plau, però on som? Clico la tecla i se’m redirigeix ​​a una pàgina d'Instagram en la qual apareix l'arxifamós, gran editor de programes d'entreteniment, marujo de galliners i cotorres, comandant en cap de l'exèrcit de marujas espanyoles: Jorge Javier Vázquez, d'esquena, en boles, recolzat en una columna hel·lenista, la vista perduda en l'horitzó i el cul en pompa, amb un peu de foto que potser evoca els seus pensaments i resa: cul veig, cul vull. ¡Cagundéu!