COPS DE MAR. UNA CONYA

A les ones no hi ha qui les pari, cap amunt, cap avall, que pujo, que baixo. En fi, un conyàs. No les onades, sinó el govern de les corrupteles; que no hagáis tonterías o vendrá Frau Cospedal, que si te doy con el 155, que si te enrejo y me chuto tu patrimonio, que nada de comprar urnas o pongo al fabricante en una urna y a ti en una tasca de tintorro cañí, que como buen español no negocio porque no me sale de los cojones y olé, que como buen demócrata me encanta el airoso pasodoble que lleva por título susurros de sables, que si te incauto la Cheneralitá y monto un puticlú, que si me arremango y lleno de Bárcenas la Cheneralitá para dirigil-la, que te invado la región, la inmovilizo y la bloqueo  -Bueno eso no, que si la bloqueo, Egpaña se me colapsa-, que voy a encarcelar  a tres millones de catalufos, que monto un gran hermano en la TV3. En fi, ja dic, un conyàs com la copa d'un pi.

Com anava dient, les onades pugen i baixen. I per què cony parlaria jo de les ones ara? Ah sí! Estic a la platja i he d'atendre als meus cops de mar, la meva concepció in situ sobre les palmeres assotades pel vent, les hordes de guais en pantalons curts i el sensual resseguiment de belles dones en les nits de sopars en terrasses i ambients chic! Que jo sàpiga l'alcohol no ha estat convidat però, creguin-me, pura luxúria, no es veu però se’l nota, campeja i regna al seu aire, des de les més lúgubres i casposes taules fins al més alt pavelló amb bandera espanyola dels iots amarrats en bateria. Tothom donant-li al morro amb mà de vidre i esperit de 40 graus, doblegant el colze amb empenta i traça marinera. I potser, pobre de mi, tinguin tota la raó del món en agafar aquestes bufes tan aristotèliques o quixotesques ... es veuen tan diferents les coses! És clar que sí, just al costat hi ha una taula amb dues parelles de certa edat, cara a cara, durant tot el sopar no han cessat els seus estúpids circumloquis en veu més que alta. Li he suggerit al meu fill que potser caldria cridar-los l'atenció, sopa tranquil que et conec. He sopat. Elles sensacionals, belles, atractives, grans ulls rimelats. Els dos verandes carregats de polseres, medalles i tros de  Rolex, és clar. Camisa blanca i calçons curts. Quina estampa més estival i festiva! De menjar no sé què han menjat, però de beure ... un frau per a les entranyes, una acte d’aniquilació i extermini de les estimades freixures, beneït fetge! M'abstinc de relatar en quin estat es trobaven en marxar, desequilibri en estat pur.

El calendari m'informa que és dijous, el sol fa estona que xuleja a les altures i el mar blaveja l'horitzó de marbre turquesa, bon dia per navegar, no navegaré. La meva dona, conscient de la meva ingent tasca en aquest món, m'ha deixat una llista sobre del ordinador que de lluny intueixo com un rotllo de paper de vàter. Toca supermercat. He sortit de casa xiulant per no exterioritzar el meu cabreig encara que, ben mirat, també m'agrada ocupar-me de la compra perquè, entre altres coses, compro el que mai em comprarien a mi. Alerta! Fa dos mesos que no compro whisky, res, ni gota. Maleïda panxa, no es dóna per al·ludida i segueix amb la seva pertinaç crescuda. Un altre conyàs com una casa.

Bones notícies, en el seu últim informe econòmic el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, assegura que Catalunya porta posada la directa aportant uns resultats més que òptims. ¿Exportació, tret identitari, indústria eficient, caràcter emprenedor dels catalans, conjuntura mundial? No amics meus, res d'això. El ministre té la certesa que aquests magnífics resultats es deuen al fet que Catalunya esta a Espanya! Cágate lorito. Mitja Espanya ja s'està fregant les mans. Ni tan sols és un conyàs, això és la conya en persona. I marinera, és clar.