REGALI ROSES A LA SEVA VIDA

La setmana ja està molt avançada, possiblement ja hagi donat el millor que d'ella es podia esperar, al cap i a la fi es tracta d'una sessió contínua on dominen majoritàriament les males notícies, o les novetats que deprimeixen, que ve a ser el mateix. El que un bon amic meu sol detallar sempre que se li pregunta o se li explica qualsevol avatar d'aquest nostre món; això és una merda, sempre diu. He acabat per donar-li la raó, això és una merda integral, sense que per això hagi de ser necessàriament un derrotista però, efectivament, tot fa olor de banya cremada. Ahir vaig rentar el cotxe com és habitual cada dijous, raó més que justificada perquè avui ploguin fines gotes prenyades de fang i deixin la carrosseria mig visible. La primavera segueix amb la seva ambivalència i avui ens hem despertat amb una boira baixa i espessa. La boira sempre va associada a l'enigma, al misteri, la reflexió ... i als accidents, és clar. Condueixo sense pressa, la ràdio emmudeix, l'efígie dels arbres podats desfila per la finestreta inert, immòbil, branques entre fums evanescents que no diuen bon viatge, ni vés amb compte. Apareixen i s'esfumen pel retrovisor, ni temps donen per advertir que apareix una altra que la substitueix, igual de silenciosa, rígida, morta de tímida fusta esfullada.

Pressiono malhumorat un botó del volant perquè regali música al meu ensopiment, les turbulències de l'exterior fan embogir el dial i l'ambient es prenya d'estranys sorolls i d'interferències que posen als peus dels cavalls les emissores que, trepitjades i ventades, voletegen perdudes i il·localitzables, intentant inútilment sortejar la fúria dels vents i la posada en escena de la blanca i espessa boira que tot ho cobreix, la maleïda boira. El telèfon amaga la seva petita veu metàl·lica subjecte a un cable que al seu torn amaga el seu caparró en un fosc forat. Fingeix carregar la bateria o la seva incapacitat per ajudar-me? No hi ha cobertura, quin fatal moment viu el petit enginy, que de ser el meu alter ego, el meu socors a la cruïlla, la meva veu en el desert, esdevé un petit estoig de música on la música brilla per la seva absència, i tan sols queda la brillantor d'un plàstic anodí emmarcat per tènues llumetes mudes.

La boira, cosida per bancs emergents, levita com una escala de colors que fibla muntanya amunt en un esforç titànic per desaparèixer d'aquest matí orfe de sol. La pluja referma i pren posicions. La carretera deixa de ser un solc fosc i opac, poc a poc s'estén davant els teus ulls com una llengua platejada per l'acer líquid que tot ho humiteja, tot ho mulla. Els insectes maleeixen la primavera, creient-se immortals, i desfilen inerts en un corrent de la petita mort, cuneta avall. Noto una suor estranya i fora de temps, la pluja colpeja la carrosseria i esquitxa d'espurnes blavoses els ulls. Els pneumàtics en contacte amb l'aigua juguen a vida o mort. Veuen a la llunyania i tu no, saben que a la propera corba o potser en l'altra, ballaran al compàs d'un diabòlic vals on els peus es contraposen i esclata l'apoteosi, el deliri, la fi de tota melodia. No corris, no desafiïs els elements, tem l'aigua i les seves piruetes. Pensa en els què t’esperen.

Arribat al meu destí en un matí amb boira ja evaporada, el cel s'ha esquerdat donant lloc a que el sol, encara vergonyós, es coli per les blaves fissures del vaporós sostre. Si hi ha sol hi ha vida, si hi ha vida batega el cor, si el cor els suggereix una ruixada i perfumada rosa, no ho dubtin ni un instant, regalin roses i, creguin-me, llegeixin, llegeixin sempre un llibre.