LA MEMÒRIA JUGA A AMAGAR-SE

La meva infància va transcórrer com la de qualsevol nen de la meva edat, en temps de color sèpia, difícils per a tots, immersos en una economia de subsistència i allunyats de la convulsa Europa. Trets i circumstàncies que, lògicament, en aquell moment no podia percebre ni valorar. Les meves úniques preocupacions consistien en desviurem  per les gestes del Barça, acudir al quiosc a la recerca del Capitán Trueno, sentia pessigollejos per Sigrid, i practicar esport. Però el que es diu feliç, feliç, i ho era molt, era durant el període estival. Amb caràcter de tradició immutable ens traslladàvem a un poble d'interior la meva mare i els meus germans. Encara no s'havia inventat el "Rodriguez", però el meu pare exercia de Rodriguez durant els llargs tres mesos que ens aparcàvem en aquell món rural tan allunyat de la "fabril i esbojarrada Barcelona".

No recordo amb exactitud fins quan va durar aquella excedència trimensual, crec que fins als dotze o tretze anys que és quan el cap ja aglutina una bona dosi d'ocellets. Aviat vaig liderar un grapat de col·legues, sorpresos per les meves "maneres" de ciutat. El cas és que jo no era conscient que els meus inesgotables impulsos i la proposició d'aventures eren complimentats amb promptitud i gran eficàcia per aquell grupet de marrecs. No sé si pot guardar alguna relació amb que ara, familiarment, algú em digui "mandón". La memòria juga a amagar-se de mi, les imatges d'aquella etapa són ja tan borroses que cal extreure-les encomanant-te a santa Rita.

Els nens se senten seduïts per totes aquelles bajanades que puguin arribar a considerar-se com un secret. El secretisme engrandeix als seus posseïdors i els fa sentir "més grans". En una era molt propera al poble vam descobrir un enorme arbust adossat a la paret d'un bancal que a l'estiu s'omplia d'unes boletes vermelles. En el seu atapeït interior l'erosió havia originat una cavitat que immediatament va quedar confiscada com a centre de reunió i dipòsit d'objectes de valor. Era el nostre secret. Al poc temps ja contenia una col·lecció de pedrotes de tot tipus, preferentment les que a la llum del sol brillen amb nitidesa i les que de nit s'il·luminen, gairebé totes procedents de la llera del riu. Orfebreria etrusca. El nostre secret cobrava volum i activitat, gairebé diàriament es celebrava reunió. Sí que tinc ben present el dia en que estant de reunió a la cova, es va presentar l'amo de l'era amb una vara de dos metres amenaçant la nostra integritat física, vam córrer espaordits i deixant de freqüentar el lloc durant algun temps.

Quan en la segona quinzena de juliol les granotes ja canten les seves desgràcies amb una cantimplora a la cintura, el grupet es desplaçava a la trobada de basses i tolls per combatre els extrems rigors del termòmetre. Les basses eren de color verdós i amb els fons abarrotats de vegetació enfangada i llargues canyes com periscopis. Les gorgues, enmig del curs d'un riu sense aigua, emanaven efluvis fètids a causa de l’estancament. Els meus joves col·legues saltaven i es capbussaven en aquelles aigües calentes amb les que així i tot combatien l’ardorós enemic. Jo no em vaig banyar mai, en la meva ment només apareixien esmunyedisses serps, llargs cucs i algun que altre ocell mort.

Hi ha centenars d'històries per explicar d'aquells infantils anys, diuen que si portes la teva infància amb tu, mai et fas vell. Potser és per aquesta raó que em veig envellir. La memòria es va divorciant de mi, a poc a poc. Però no em queixo, Agatha Christie va dir que una de les coses més afortunades que et poden succeir en la vida és tenir una infància feliç, i jo la vaig tenir, lluny de casa i un cop l'any, un cop que durava tres mesos. Potser per allò de que la vellesa és la segona infància. Quan comencem a preocupar-nos pel nostre futur és el dia que deixem enrere la nostra infància, i jo en això vaig ser molt precoç.

No sé encara perquè els hi explico aquestes relíquies de la memòria, potser pugui ser perquè avui, després de deu hores d'angoixa, he rebut un missatge dels meus joves néts "Avi, ja estem a l'aeroport de Nova York". Però m'inclino més pel fet de recordar que fa ja vint anys vaig anar a viure a aquell poble d'interior on van transcórrer les meves prematures i infantils aventures. I segueixo sent-hi feliç.