La meva infància va
transcórrer com la de qualsevol nen de la meva edat, en temps de color sèpia,
difícils per a tots, immersos en una economia de subsistència i allunyats de la
convulsa Europa. Trets i circumstàncies que, lògicament, en aquell moment no
podia percebre ni valorar. Les meves úniques preocupacions consistien en desviurem
per les gestes del Barça, acudir al
quiosc a la recerca del Capitán Trueno,
sentia pessigollejos per Sigrid, i
practicar esport. Però el que es diu feliç, feliç, i ho era molt, era durant el
període estival. Amb caràcter de tradició immutable ens traslladàvem a un poble
d'interior la meva mare i els meus germans. Encara no s'havia inventat el
"Rodriguez", però el meu pare exercia de Rodriguez durant els llargs
tres mesos que ens aparcàvem en aquell món rural tan allunyat de la "fabril i esbojarrada Barcelona".
No recordo amb exactitud fins
quan va durar aquella excedència trimensual, crec que fins als dotze o tretze
anys que és quan el cap ja aglutina una bona dosi d'ocellets. Aviat vaig
liderar un grapat de col·legues, sorpresos per les meves "maneres" de
ciutat. El cas és que jo no era conscient que els meus inesgotables impulsos i
la proposició d'aventures eren complimentats amb promptitud i gran eficàcia per
aquell grupet de marrecs. No sé si pot guardar alguna relació amb que ara,
familiarment, algú em digui "mandón".
La memòria juga a amagar-se de mi, les imatges d'aquella etapa són ja tan
borroses que cal extreure-les encomanant-te a santa Rita.
Els nens se senten seduïts per
totes aquelles bajanades que puguin arribar a considerar-se com un secret. El secretisme
engrandeix als seus posseïdors i els fa sentir "més grans". En una era molt propera al poble vam
descobrir un enorme arbust adossat a la paret d'un bancal que a l'estiu
s'omplia d'unes boletes vermelles. En el seu atapeït interior l'erosió havia originat
una cavitat que immediatament va quedar confiscada com a centre de reunió i
dipòsit d'objectes de valor. Era el nostre secret. Al poc temps ja contenia una
col·lecció de pedrotes de tot tipus, preferentment les que a la llum del sol
brillen amb nitidesa i les que de nit s'il·luminen, gairebé totes procedents de
la llera del riu. Orfebreria etrusca. El nostre secret cobrava volum i
activitat, gairebé diàriament es celebrava reunió. Sí que tinc ben present el
dia en que estant de reunió a la cova, es va presentar l'amo de l'era amb una
vara de dos metres amenaçant la nostra integritat física, vam córrer espaordits
i deixant de freqüentar el lloc durant algun temps.
Quan en la segona quinzena de
juliol les granotes ja canten les seves desgràcies amb una cantimplora a la
cintura, el grupet es desplaçava a la trobada de basses i tolls per combatre
els extrems rigors del termòmetre. Les basses eren de color verdós i amb els
fons abarrotats de vegetació enfangada i llargues canyes com periscopis. Les
gorgues, enmig del curs d'un riu sense aigua, emanaven efluvis fètids a causa
de l’estancament. Els meus joves col·legues saltaven i es capbussaven en
aquelles aigües calentes amb les que així i tot combatien l’ardorós enemic. Jo
no em vaig banyar mai, en la meva ment només apareixien esmunyedisses serps,
llargs cucs i algun que altre ocell mort.
Hi ha centenars d'històries
per explicar d'aquells infantils anys, diuen que si portes la teva infància amb
tu, mai et fas vell. Potser és per aquesta raó que em veig envellir. La memòria
es va divorciant de mi, a poc a poc. Però no em queixo, Agatha Christie va dir
que una de les coses més afortunades que et poden succeir en la vida és tenir
una infància feliç, i jo la vaig tenir, lluny de casa i un cop l'any, un cop
que durava tres mesos. Potser per allò de que la vellesa és la segona infància.
Quan comencem a preocupar-nos pel nostre futur és el dia que deixem enrere la
nostra infància, i jo en això vaig ser molt precoç.
No sé encara perquè els hi explico
aquestes relíquies de la memòria, potser pugui ser perquè avui, després de deu
hores d'angoixa, he rebut un missatge dels meus joves néts "Avi, ja estem a l'aeroport de Nova
York". Però m'inclino més pel fet de recordar que fa ja vint anys vaig
anar a viure a aquell poble d'interior on van transcórrer les meves prematures
i infantils aventures. I segueixo sent-hi feliç.

Hola Pep, bona tarda,
ResponEliminaEls acòlits de Francesc de Carreras i el seu model a copiar, el PP, ja han firmat lo que podria ser un mini acord en vistes al dimarts vinent i el intent de investir president a Rajoy. Tan sols cent setanta vots, insuficients. Espero que en el espai temporal entre la primera i la segona sessió d’investidura , els partits PNV, PSOE,PDC, Podemos, ERC i demés no canviïn la seva intenció de vot.
Després dels quatre anys de la legislatura passada en que han fet lo que els ha passat per els ous, que han massacrat Catalunya, que han tingut i tenen els traspassos de diners a La Generalitat frenats, quan el TC ha de fer hores extres per acontentar al bo d’en Rajoy i votar per unanimitat, sempre, en contra de Catalunya, Pep, que traguin quina, i humiliats com ningú a Europa, facin eleccions el 25/12/2016, per tercera vegada. Serem el circ del Tonetti al mon.
Merkel, Renzi,Holande, fent reunions i viatges per Europa per tal de calibrar els efectes del Brexit i la marca España ni tan sols ha sigut invitada. Som el nord de l’Africa, Pep.
El mercat sud-americà, per els orígens de la seva creació, tindria de ser el gran mercat d’Espanya: no ens poden veure ni en pintura. EEUU, França,Holanda, Xina, son els que treuen suc de les seves necessitats comercials.
Per acabar, m’hi fet el propòsit de no allargar-me, hi ha un tema molt perillós, crec jo, que es el tema del turisme que rebem, la principal industria exportadora de la marca España. Els principals destins dels turistes: Turquia,França,nord de l’Africa,Bèlgica, Egipte,Alemanya, han sigut atacats per el terrorisme islàmic i la por ha fet que escollissin Spain per a descansar: Deu no ho vulgui,s’ hi hagués un atac islamista aquí, ens quedaríem sense la principal exportació i els diners que això representa.
La memòria, que tant em falla amb motius de coses que han passat fa quinze minuts, m’és bastant fidel amb records de “llarga distancia”. Recordo molt clarament, així ó crec, els estius a un poblet de Tarragona. El passeig amb els seus plataners, la fonda, Ramón el ferrer que era un pou de ciència i ens feia els “palets”,el bar d’en Calixto, el cine d’en Chulla, la font baixa, els polos de menta ó anís de l’Albert, l’autobús del hotel del Centro pintat metalitzat en color blau,la bicicleta de color verd i la teva vermella,el riu sec, el tren molt cansat pujant de Montblanc,el corraló,l’arbre de les pipes, etc..
Bé, Pep, et deixo. Fins la setmana vinent,
Brunet.