EFEMÈRIDES D’ALGUNES VERGES

A mi un dels paisatges que més m'ha seduït, sense cap mena de dubte, ha estat el nord-oest italià. Terra argilosa, fecunda, ocre i verd per tot arreu sota l'atenta mirada dels milers de xiprers. És molt possible que el paradís terrenal esmentat en la història sagrada sigui precisament aquí, a La Toscana. Tot això amb la aquiescència i permís de la Marca Espanya que, ja se sap, Espanya és com la mare, que no n’hi ha més que una. I a més és de "lo más bonito del mundo entero". Tot i així he de reconèixer que freqüentment peco d'indecís, dubto davant el dilema, em sento ofuscat i decideixo amb la pretensió de simular fermesa i convicció, però no és cert ni fals del tot, sinó tot el contrari. Qui entén del que sap, defensa amb afany que a la mediterrània hi ha tres paradisos universals: La Toscana, La Provença i l'Empordà. Això diuen. Conec els tres paradisos i crec que em decideixo per La Toscana. Això sí, comptant amb la benevolència de Marbella i Benidorm encara que, la veritat, aquesta última la agermano  més amb Manhattan que amb el Mediterrani, per allò dels gratacels aixecats a la vora ferida del mar. Espanya és molt primmirada pel que fa a la planificació urbanística de les seves costes, sobretot a llevant, on s'ha edificat allà on a un li ha sortit dels bessons i en lògica i conseqüent concordança amb la prestigiada Marca Espanya.

No en va en aquelles planures de suaus turons van veure la llum grans personatges com: Leonardo da Vinci, Dante Alighieri, Galileo Galilei, Miquel Àngel, Americo Vespucio, Maquiavel, el meu segon pare, Puccini, Lorenzo de Medici i fins a dos cineastes, Roberto Benigni i Franco Zeffirelli. Aquí, a l'únic Franco que conec és un que es fotografiava a cavall, cobert amb una peluda capa , que va néixer a El Ferrol i signava condemnes a mort. Marca Espanya. No és que sigui millor o pitjor, és simplement diferent, una altra manera, un estil diferent d'enfocar el món. Si Puccini va escriure Tosca, el del Ferrol va compondre Zasca !, obra extensa en diversos actes on rebia fins l'apuntador, i si l'apuntador era català llavors concloïa amb una sòrdida apoteosis, fusell en mà. Que hi farem, és una simple qüestió de gustos, si bé estarem gairebé tots d'acord que hi ha gustos molt semblants al de la cicuta.

El debat polític europeu està absent en les tortuositats i trifulgues de la pseudo política espanyola. Espanya, i la seva marca, és diferent a Europa en gairebé tot, ja ho va dir Fraga, però no hem sabut entendre-ho mai. A la esvalotada i dolça Piazza de Campo, a Siena, es celebra dues vegades a l'any la festa del Palio, per la Mare de Déu de Provenzano al juliol i la de la Mare de Déu de l'Assumpció a l'agost. Festa d'origen medieval on els diferents barris o districtes de la ciutat competeixen en una vistosa i tumultuosa carrera de cavalls, circumdant la plaça amb llancis realment suggestius on els corsers engalanats galopen sobre les desgastades llambordes a la recerca del Palio. En ambdues dates Siena es troba atapeïda de turistes de mig món àvids de conèixer de prop l'emoció de les cavalcadures en tan reduït espai i el colorit dels estendards en places, carrers i balcons. Aquí, on La Marca capitalitza el bo i millor del seu catàleg, hi ha una altra medieval tradició, la coneguda com Torneo del Toro de la Vega. Cruel i espantós viacrucis en el què un toro és perseguit, picat i punxat fins a la mort. Mort sàdica, lenta, crua i estendard del dolor d'un ésser viu elevat a la cinquena essència. El toro és deixat anar a prop de la Plaça Mayor de Tordesillas, corre escortat per la multitud fins a creuar el pont sobre el Duero i arribar a la zona del Cristo de les Batallas -pobre Crist-. Un cop al Campo del Honor comença la litúrgia, el llancejar, que consisteix en enfonsar-li la llança en un costat fins a la mort. I ho fa amb més forats que un colador. Cavallistes i multitud celebren amb gran gresca tan sinistre propòsit un dimarts de setembre, per a la Virgen de la Peña. Es fa patent l’arrel de la Marca España basada ancestralment en la imposició i l’ús de la violència, lluny del diàleg, res d’admetre veus discordants.  

Què els puc dir, si trobo una finestreta en la meva devastada agenda, potser em plantejo un torneig de quatre o cinc dies a San Gimignano. No hi haurà toros, ni cavalls ni llances. Però els colors i la llum que entraran pels meus ulls els asseguro que no les canviaré per cap marca. Només pretenc passejar i no barallar-me amb ningú que es negui a escoltar-me. Marca? No, per favor.