UN BOSC I DOS PARDALS

L’estiu i la tardor s’emporten totes les lloances com a temps propici per la fotografia, la poesia o la literatura, sense menystenir la primavera que ve a ser com l’esclat dels sentits i les emocions pels seus vius colors, la seva dimensió paisatgística i on, segons diuen, en les pluges de primavera totes les coses són més belles. I encara més, vestint-la de flor, en una rosa hi caben totes les primaveres. Però encara no hi hem arribat, manquen menys dies dels que tenen dues setmanes. Som a l’hivern, a les acaballes de l’estació més freda, excloent, trista i esquelètica. Antonio Gala ho resumeix d’aquesta manera “Era invierno; llegaste y fue verano. Cuando llegue el verano verdadero, ¿qué serà de nosotros?

Si hom s’atura per el camí adreçant els ulls més enllà del seu nas, se n’adona que l’entorn està mutant, els canvis es fan evidents, els verds amagats i enfosquits es dilueixen en una escala d’intensitats que s’estén del més pàl·lid fins el verd punyent i selvàtic. Les soques dels arbres ensenyen desprevingudes les cicatrius infringides per la naturalesa descontrolada. Pluges, vents, tempestes, freds gèlids, boires i neu, fereixen els troncs retorçats de tanta i llarga vida. I no es queixen, no es lamenten, no ploren. Els sembrats s’espolsen la mandra i mostren ufans els seus dos pams de canya verda empentejats per la rica saó que els ha salvat d’una mort segura, aviat torraran la canyeta i de la seva espatlla brotarà l’espiga d’or. Els humans i els vegetals  tenim les mateixes costures; Només hi ha dues races, les que són lliures i les que no ho són. I de vegetals, els que són vius i els que són naturalesa morta.

Em torno a aturar en un revolt on els ancians i enlairats pins priven de tota intromissió en l’espai al pare sol, llegenda viva del foc, consol dels fredolics i administrador de les vides. Miro al meu voltant i només veig la suprema grandiositat del bosc, la suau brisa m’acarona i pentina els cabells, l’aiguamoix s’olora en l’ambient, no molesta i em recorda la infantesa. En un curiós gest la mica de vent emprenya un arbust fent-lo tentinejar de dreta a esquerra deixant veure el pla i les diferents parcel·les dels conreus. El sol il·lumina l’estampa i em permet de veure un turó on els bancals ben escalonats semblen tecles de ceps. No fan música les tecles però donen vi. La grandiositat de muntanyes i els seus boscos es espaterrant, però la modèstia del camp ens alimenta.

Immòbil i callat observo a poca distància dos personatges engrescats en les seves coses, el diàleg és viu i la gesticulació, també. No semblen espantats per la meva presència i no donen cap treva a la xerrameca. Mouen les petites ales i de tant en tant es donen el bec. No hi entenc res d’ornitologia, millor si no hauria de ser classista, i res més lluny de la meva intenció. Són dos pardalets i prou. Tafaner sí que m’hi sento ara, m’agradaria saber de què parlen, si són amics o no es poden veure, si estan festejant, parlen de poesia o es confessen el seu amor. De ser així, ho han de fer tot ràpid perquè tenen una curta vida de tres anys més o menys. Això em porta a pensar que tant si són només amics, com si estan perdudament enamorats, no cauran en la indolència dels humans. No s’enganyaran mai, es diran tota la veritat i mai s’inventaran excuses per amagar la seva infidelitat. Tampoc fingiran sofriment per posar mal cos al seu company (a). I si per alguna ignorada raó, qualsevol dels dos fos convidat a volar un cap de setmana o per vacances a altres paratges amb altres companyies, si negarien en rodó. 

Els ocells són més cabals i honrats que moltes persones. Jo no en tinc d’ocell, no s’han d’empresonar. El bosc és font de vida i, perquè no, d’ensenyances. I com els troncs dels arbres no em queixo, no em lamento ni ploro. Torno cap a casa, comença a enfosquir-se.