NI D’AIXÒ NI D’ALLÒ.

El cartró de tabac d'aquesta setmana ve il·lustrat amb un enorme ull i el seu fons blanc. En lletres blanques sobre fons negre diu "Fumar augmenta el risc de ceguesa", ai cony. El que no faré serà dubtar del pronòstic, ni molt menys, doctors té l'església. Hi ha diversos missatges d'aquest tipus que es van succeint en el temps de forma correlativa. Cito com a exemple el d'un senyor estès a la taula d'operacions a qui els cirurgians el van convertint en menuts. Per no parlar d'un paio al que se li està desconxant la cara a trossos o l’encoratjador primer pla d'una ferida al coll de tres parells d'ous. En fi, que un escriu, o s'injecta un llingotasso, i damunt de la taula, a part del bolígraf, l'encenedor, una lupa, munts de papers lliures de classificar, els mots encreuats i un frare d'alabastre en actitud meditativa, apareix el maleït paquet de tabac amb missatges que indueixen directament al suïcidi planificat o assumir un tossut i persistent complex de culpabilitat. Amén d'un acolloniment sense parangó. I no és que frivolitzi totes aquestes escabroses i gravíssimes conseqüències, de cap manera. El que sí em pregunto regularment és per què cony estan a la venda?

La droga i els estupefaents prohibits, fa ja moltes dècades que s'han carregat a centenars de milers de consumidors. A mi el sol esment em terroritza. Aquest sí que no es ven a estancs ni establiments de llenceria fina. És que són els càrtels, diuen. Doncs ostia! Amb els mitjans tècnics i repressius que existeixen avui dia, amb els quals, sense tu adonar-te'n, poden no només saber què portes a les butxaques sinó corroborar que els teus penjolls es troben en perfecte ordre de revista, com és que no es carreguen els càrtels , el pal que els aguanta i al fill de puta que ho conrea i distribueix. ¿O és que potser ja no queden 007, ni articles 155 que els doni pel sac?

Tinc una mà en període transitori, suposo, feta miques. Si senyor, tres dits de la mà dreta polvoritzats, acompanyat d'un dolor insuportable i un temor wagnerià a donar-me algun copet. Porto ja una setmana amb aquest conyàs. Bé és veritat que no he anat encara al metge. I encara que no hagi d'elaborar mandonguilles, posem per cas, si que necessito assistència per lligar el llaç de les sabates, obrir una ampolla de vi o tallar el pa. I no esmento el girar el volant en un revolt. ¡Òstia! Quina sacsejada. Bé, resumint, un dels meus néts és carn de camp, esportista a ultrança, i com a tal, disposa d'ungüents, pomades, cremes o elixirs màgics contra els cops o la mala llet dels contrincants. He triat un tub de crema, tipus Colgate, i ja m'he aplicat alguns apòsits del miraculós invent, encara que segueixo igual. El cas és que m'ha donat per llegir les contraindicacions i m'he quedat de pedra. Vist el que he llegit no seria estrany trobar-me la meva pobre mà per algun racó de casa. Verge Maria!, em pot passar de tot, incloent el quedar-me com un ocellet al seient de l'avió en el moment de l'enlairament, que ja de per si aquell tràngol em produeix ofec, això sí, conec qui em prem al coll.

¿I que me’n diuen d’empinar el colze fins a extrems en que el fetge es queda com una mòmia? No és el títol d'una pel·lícula. Que si el chupito, la copeta de cava, el carajillete, el cervezote, el lingotasso de platja, la pluja daurada de morapio, el rom escalfat  a compartir amb la Loli de torn, en fi, una veritable destil·leria de carn freda. Diàriament, a tot el món, hi han més torradores que poesies a les vinyes. És un veritable escàndol el que s’arriba a beure la humanitat en les seves diferents opcions. El mateix que els efectes: Fetge a la menier, voladura de cervells, fetge al xiclet, remenat de pàncrees, suflé de fetge i, per als iniciats en el tema, mousse de cirrosi amb fruites del bosc.

Si és que, com diria Luciano, del tercer segona, ¡Cagondiós! Tonses pa que silven los gobiennos.