MOMENTS

 

Corren uns aires viciats, es podria dir que oxidats. Des de la nit dels temps tot el que ha volgut i demanat la societat, és quelcom guanyar-se la vida i viure en pau. ¿I haurà alguna cosa més senzilla i raonable? La gent viu atemorida i preocupada pel maleit virus. Ja fa un any que les tenebres de lo desconegut van fer niu a tot el planeta. La incertesa, el dubte i la por han fet tot el que estava a les seves mans per doblegar la gent. I ho han aconseguit. La mort, la por i el dubte creen immobilitat. Paràlisi. I així estem.

¿Ens sentim recolzats i protegits per tots els mandataris que tutelen i vetllen les nostres vides des de els seus castells de proa? No, ans al contrari, pel que fa a Espanya, Catalunya inclosa, hem arribat a una mena de punt sense retorn. Dic sense retorn perquè aquí no claudica ni dimiteix, per greu que sigui la seva mancança. Són uns barruts sense pal·liatiu, que l’únic que els preocupa és la seva posició guanyadora, en la poltrona i en la butxaca. Si anem mig tirant, sense llançar res, és gràcies, com sempre, als professionals anònims, a tot el cos sanitari en el cas de la plaga negre, i a l’empresa i treballadors en el dia a dia per poder fer bullir l’olla. Els governs i institucions annexes, de d’alt a baix, estan donant un lamentable espectacle, on paga el pato un que passava per allà i el causant del delicte es passeja altiu i provocador. Ara sí que Europa ja comença a veure la mosca a l’orella, que ja ho sabia però mirava a les papallones. Confiem en que aviat els comenci a estirar les orelles o els baixos, perquè el moment és gaire bé insostenible. Segur que s’entendran perquè a fi de comptes, ja saben, Espanya frueix d’una democràcia sòlida i plena.