Alfredo James ha estat un
personatge que ha creat escola, mai millor dit, en la seva dilatada vida
professional. No sense clarobscurs, com no podia ser d'altra manera quan parlem
de prolongades i difícils trajectòries. Va néixer a l'East Harlem, Quens, Nova
York, als dos anys el seu pare els va abandonar a ell i la seva família i es va
convertir en la seva infància en un moble urbà més, vida de carrer. Aviat va
destacar per la seva afició al teatre fins al punt de crear una companyia
d'adolescents amb les que feien representacions pels barris de Brooklyn. Anys
després va començar a guanyar-se la vida amb múltiples treballs d'ínfima
qualitat i miserablement remunerats. Ja destacava la seva predilecció i
entusiasme per les obres de Shakespeare i, en ser rebutjat el seu ingrés a la
Actors Estudi, més tard es va unir al Herbert Berghof Studio on va conèixer al
professor d'actuació Charlie Laughton, qui es transformaria en el seu mentor i
millor amic. Aquí va romandre per quatre anys fins que finalment va poder
entrar a formar part del prestigiós Actors Estudi, sent un avantatjat alumne de
l'acreditat Lee Strasberg i així engrossir les files dels grans actors que
s'havien submergit en el famós "mètode" d'actuació.
A partir d'aquest moment i
impulsat per Strasberg, s'inicia una fulgurant carrera que ja no s'aturarà fins
als nostres dies, en els quals malgrat els seus setanta-cinc anys segueix
exposat als mortificants focus de Hollywood i Broadway. Abandona els seus
ocasionals treballs, perd de vista els seus amics i dura infància, centrant-se
en la seva tasca interpretativa, amb un primer sou de 125 dòlars a la setmana
en 1965. S’arxiva el nom d'Alfredo James Pacino Gerardi, havia nascut Al
Pacino. D'ascendència siciliana i, males passades del destí, concretament de
Corleone. Comencen a ploure premis i reconeixements de tota índole teatral i
sent encara un desconegut per als grans prebostos del setè art i després de la
renúncia de Robert Redford i Warren Beatty, i un historial de tres o quatre
pel·lícules sense massa història, Coppola el selecciona ni més ni menys que per
protagonitzar la saga de tres pel·lícules (1972-1974-1990), del Padrí,
possiblement la millor entrega cinematogràfica del segle XX. I encara que els
secrets de l'Acadèmia s'inclinen per coronar a Marlon Brando i Robert de Niro,
no cap el menor dubte que l'empremta i la magistral actuació d'Al no només no
passen desapercebudes, sinó que el reafirmen per sempre més com una fulgurant
estrella de Hollywood. No serà fins a 1992 en què és restituït el greuge, i se
li concedeix el desitjat Oscar pel seu impagable paper en Essència de Dona,
interpretant al irascible tinent coronel Frank Slade.
Una vida privada una mica
tempestuosa, amb múltiples relacions sense haver-se casat mai, tres fills, i
potser pel seu caràcter entre complicat i egocentrista, molt poc donat a
l'exhibició pública, tret que és d'agrair donada l'exagerada tendència de les
estrelles consagrades a donar el tostón a tort i a dret. Es va adaptar als
seus diferents papers amb aquest lliurament i perfecció que, amb el seu histrionisme
i sobreactuació portats al límit, Pacino va crear un estil, una manera
d'actuar, un segell d'autenticitat que es descriu amb una sola paraula: Pacino.
50 pel·lícules omplen el seu bagatge. L'alcohol va quedar definitivament
enterrat allà pels 70. Avui domina el seu cel el temut crepuscle.
La primera vegada que vaig
viatjar a la immensa i sorprenent ciutat de Nova York, i portat per la
curiositat que em desperten els personatges de qualsevol activitat que
despunten en la societat, em vaig acostar a l'edifici Dakota, davant de Central
Park, per veure de primera mà on residia Michael Corleone. Em vaig quedar
igual, el conserge no va deixar anar paraula, tan sols vaig corroborar que
Lauren Bacall, Leonard Bernstein i Roberta Flack, si hi vivien. John Lenon feia
pocs anys que ho havia deixat, assassinat a la vorera. Darrere de la fama i els
oripells s'amaguen històries, vides, que, no en tots els casos, però sí
freqüentment, amaguen apassionants racons. Tristesa, drama, passió, constància,
caràcter, tenacitat, fracàs, èxit, diners, necessitat, desamor, esforç.
Malauradament sempre s’acaben apagant els focus de l'estudi.

Uaaauuu tiet m'encanta aquest article i més si és tracta d'una GRANDÍSSIM actor com l'Al Pacino. I la música ja ni cal dir-ho. Quines ganes de tornar veure la trilogia de El Padrino.
ResponEliminaSi nena, mira el Padrino, però no oblidis mai que a més de ser la millor pel·lícula del segle XX, no és altre cosa què voler dignificar i endolcir una gent què no van ser res més que una colla d'assassins.
ResponEliminaHola Pep, bona tarda,
ResponEliminaAcabo de llegir “Els focus d’Alfredo James”, publicat a La Vanguardia i al teu blog. Sempre has demostrat una afició per el cinema i dins dels personatges d’aquest mon del cel·luloide , molt especialment, per Al Pacino i la seva creació a la trilogia de “El Padrino”. Ara fa temps que a las reunions familiars no set posa a la mullera il·lustrar als mes íntims amb unes dues hores de esbudellaments espectaculars, això si, amb una banda musical de luxe de Nino Rota.
La trajectòria vital d’en Pacino demostra que la consecució dels objectius que tots portem a dins sols s’aconsegueixen amb actitud de ferro devant el treball. A EEUU de ser un miserable habitant de Brooklyn es pot arribar les mes altes cotes de la professió. No es regala res, però l’esforç es reconegut a la societat yanky. Mes o menys com a la meseta que sempre ha tingut una devoció per “Els Morancos” ó “El Fari”, dos exemples d’esforç, qualitats i perfecció.
Deixant el mon de la faràndula passem a altres temes.
Alemanya ha començat a destapar la caixa dels trons i , al tanto, els seus trons son els trons d’Europa. A La Vanguardia d’avui, dilluns 14, hi ha un escrit del moderat Antoni Puigvert que retrata minuciosament la situació a la vella Europa. Sempre ha sigut dèbil i els seus problemes s’han tingut que resoldre mitjansant la guerra, primer a i segona mundials, i l’ajuda dels verdaders vigies del mon occidental que son els Estats Units, ó la OTAN que es lo mateix. Ara s’ha descarregat, Brussel·les, la responsabilitat sobre el tema dels immigrants i els refugiats amb sis mil milions d’Euros entregats al monstre de Turquia. Turquia es el nexe d’unió entre Europa i el mon efervescent de Siria, Liban , Estat Islàmic, etc..Erdogan vol entrar al paradís” europeu ja fa anys i no ho logra. De moment te els calers suficients per l’armament i el bombardeig a las forces dels denostats kurds i els pobres immigrants que continuïn dormint amb fred i pluja sobre el fang. Mala gent Erdogan.
L’arribada dels immigrants esta fent pujar l’extrema dreta, ull.
El escrit de Joan M. de Segarra fa una mica d’olor agre quant parla d’en Foix. Deixa clar que no el van fer fixe a la redacció de La Vanguardia ni Horacio Saenz ni Lluis Foix. Mala sort.
Oriol Junqueras a RAC 1: el estat espanyol compra els diners al Banc Central Europeu a 0,05 d’interès i el presta a las autonomies al 0,835. Aquesta minúcia, sobre els mil set-cents milions pendents de rebre des de el primer de Gener de 2014, representen tres cents vuitanta milions d’increment que pagarà la Generalitat ??.
La compra del cotxe, de moment parada. Tenia una previsió d’entrades de líquid de cent cinquanta mil euros i han sigut dos euritos. Fins la setmana propera no faré la comanda.
Molt bé Pep, ha sigut un plaer com sempre. Felicitats el dia dinou, que tinguis un bon dia.
Brunet.
He trobat lletja la revenja "cordial" de Sagarra.
ResponElimina