CRÒNIQUES EN TINTA BLAVA. PER QUÈ LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA SERIA BENEFICIOSA PER A ESPANYA

Espanya com a entitat supranacional és un projecte arcaic, obsolet i fracassat. És un projecte amb aluminosi avançada.  Però Espanya s’agrada tal i com és, no solament no ha tingut mai cap aspiració o tendència ha regenerar-se, sinó que els poders fàctics i ben ocults s’hi han oposat frontalment amb ungles i dents. És un model centralista i enemic acèrrim de qualsevol tipus de diversitat que, en comptes de veure-la com una riquesa, un ric patrimoni cultural, la considera una potencial i perillosa enemiga del seu punt de vista excloent. La seva emmalaltida i ínfima qualitat democràtica és la què condiciona i curtcircuita, actualment, la formació d’un nou govern. Espanya ha viscut sempre feliç i llepant-se les pròpies ferides a cavall d’unes majories absolutes que, a la llarga, no han sigut altre cosa que un fre al progrés i modernització  de les institucions i de la societat. Fruit de tot aquest estat i conseqüentment d’una societat avorrida i cansada, amb la meitat de la població subsistint amb economia de supervivència, ha propiciat l’adveniment de noves opcions polítiques, de noves maneres de dir i de fer, que els ha agafat amb el pas canviat i com un petard els ha esclatat a les mans. No se n’avenen ni contemplen la política de pactes, de parlar, de cedir, de compartir. Ni en saben ni ho han volgut mai. Tant s’hi val P.P com PSOE, són la mateixa ànima d’un pensament arcaic, prepotent, autoritari i excloent. 

Sánchez li aconsella a Rajoy què s’assegui en una taula i dialogui amb els nacionalistes catalans, cosa que no farà mai perquè no és un polític homologable al comú europeu, no entén de diàleg, només de ordeno y mando. Sense adonar-se’n que ell faria exactament el mateix, també Iglesias i Rivera. Han de recórrer als tribunals perquè no saben ni què han de fer, i amb uns tribunals afins es treuen el mort de sobre i celebren el poder tenir una Catalunya amarrada, domesticada, temorosa i obedient. És el seu paupèrrim sentit de la democràcia. L’antediluvià endarreriment de l’Espanya profunda, ha estat en certa manera regenerat per l’activisme social i l’europeisme “congènit” de Catalunya, que ha despertat consciencies i ha suggerit millores en tots els àmbits. Que mai li reconeixeran ni molt menys agrairan, però és un fet palpable. Ha sigut una locomotora a nivell peninsular en tots els sentits, això sí, amb molts vagons de rodes desinflades. Rajoy no ho entén així, al 2006 va protagonitzar un dels episodis més reprovables d’aquesta democràcia, es va vestir de teloner per endegar una campanya a nivell de tot Espanya en contra del Estatut de Catalunya, que encobertament i realment va ser una mena de plebiscit en contra de Catalunya. No hi poden fer més, no en saben més, només fer mal, odiar i prohibir..  

Davant del que molts en diuen vergonyosament el “desafio” català, diuen que qualsevol desavinença s’ha d’arreglar amb diàleg i ambdues parts a la taula. Mai com a iniciativa d’una part. I hom es pregunta com s’aconsegueix aquest consens si l`únic interlocutor què hi ha, al davant té una paret. En aquesta tesi s’hi apunta setmanalment Zarzalejos en la seva pesada i llarga creuada contra el nacionalisme.  Tampoc és de rebuda  el tractament sistemàtic de negació, humiliació i menyspreu que el govern d’Espanya dispensa a tot lo provinent de Catalunya, sent la seva vicepresidenta  una alumne avantatjada, per la senzilla raó de que tot es pot parlar, no hi ha res que estigui vedat per enraonar. No és feina del T.C, ni dels jutges, és la essència de la política, de la democràcia, el diàleg. Tampoc es pot “castigar” una regió esquilant infraestructures i inversions o paralitzant projectes com el Corredor del Mediterrani. Ni la Generalitat ha de ser una gestoria a les ordres de Madrid, com el Parlament Català no és com la taverna de la bella Lola. A Espanya, que els han induït a pensar així, diuen que sempre estem demanant i que som insolidaris. A aquestes alçades val la pena respondre? Que un ex president extremeny digui amb tota la barra i mirant als ulls “A ver si os enteráis, necesitamos vuestro dinero” resumeix en síntesi el que pensen de nosaltres. Si un ministre fa servir les clavegueres del estat per combatre “idees” polítiques, i que un cop destapat no passa absolutament res, vol dir que parlar de diàleg és com una broma de molt mal gust. La gravíssima iniciativa del ministre es diluirà com un terròs de sucre, vestint la democràcia de complot i menyspreu.

La independència de Catalunya, amb permís dels militars!!!, feta de bon grat i comú acord amb l’Estat, propiciaria unes bones relacions de futur entre ambdós Estats i sense dubte, amb el temps, acostaria l’esperit europeu, avui inexistent, la modernització de les estructures del país, el despertar de les zones secularment subvencionades, l’actitud de competència industrial o la política homologable, donant veracitat i sentit a la democràcia, avui en entredit. Catalunya milloraria significativament la seva economia i col·laboraria amb Espanya en el retorn del deute gegantí. D’altre manera, si no hi ha acord, el deute d’Espanya a Europa es tornaria impagable, amb totes les seves conseqüències, i el seu famós estat del benestar...una relíquia. Catalunya tornaria la seva part sense problemes.