COPS DE MAR. EN PILOTA PICADA

El passat dilluns s’obrien les portes a una setmana que em prometia tranquil·la i sense ensurts inesperats. La pressió del sol condicionava però no arribava als rècords de dies enrere. De divendres a dissabte la concentració de gent va ser força important. I la tant grapejada revetlla de Sant Joan va acomplir els millors pronòstics. Una munió de gent carregada de coques, i un èxit –patètic-, l’afluència de colles a la sorra en la nit del solstici. Dic patètic perquè l’estat en que es va despertar la platja donava una imatge més que lamentable. Per tot arreu hi havia una successió de rotllanes que indicaven la posició de la gent durant la llarga festa. Però la gent ja no hi era, només era merda en quantitats industrials: restes de fusta cremada, envasos de menjar preparat, ampolles, llaunes, papers i un llarg etcètera. Em vaig aturar a prop d’una màquina que llaurava la sorra per mor d’aflorar la porqueria enterrada, “mucha suciedad, no? Pues si, y condones también”. Hi ha una dada curiosa ara, ja no només són adolescents i els més espigadets. Es veu que fa més “in”, més modern, com més progre, s’hi veu gent de quarantena i cinquantena com també es posen cecs amorrats a l’ampolla. Llavors, esquerdant la nit, tots a l’aigua. Abraçades, rialles, petons, la lluna, tocaments i intents fracassats de polvos líquids. L’aigua freda, el cervell endormiscat per l’hora i l’alcohol, i els ardors íntims, fan mala combinació. A l’endemà et diran que feia molta calor i es van banyar per refrescar-se i veure la lluna de més a prop. I com a bons imbècils ens ho creurem. No cal dir que l’escena de bany nocturn es produeix en pilota picada. ¡Josep, perquè et miraves tant aquella noieta dels pits com míssils! Tu mateixa.

Dilluns va transcórrer sense incidències remarcables. Quatre gestions domèstiques i anar criant panxa. Dimarts ja no, dimarts molt possiblement passarà a la meva atropellada història com una llarga jornada d’esforços i patiments. Estava content perquè tenia la bicicleta neta i greixada, feia patxoca. De bon matí la vaig remullar i ensabonar a la gasolinera. Un cop a casa, pinyons, cadena i punts de fricció, degudament greixats. Bateria recarregada, sense ella no hi ha passeig. Tenia un bon pretexta pel passeig, anar ha resoldre un malentès d’escassa importància al poble del costat. Nou quilòmetres pel circuit de la platja, i un per camí de terra. Tot  correcte, la brisa acaronant-me el rostre i la gorra desafiant el sol. La veritat és que ja tinc les quatre extremitats, només en tinc quatre, força envernissades, el moreno s’ha instaurat. Això sí, despullat sóc talment com un BIC de dos colors, el que abans en deien moreno paleta. Ja de tornada cap a casa, en el camí de terra, en passar per damunt d’una catifa pedregosa vaig sentir un soroll sec i de mal presagi. Efectivament, la llanta del darrere tocava a terra i el pneumàtic rebentat. Deixà la gorra penjada del retrovisor i em disposà a rumiar quines podien ser les millors opcions davant de la gran contrarietat, o putada, depèn de l’estat d’ànim, amb lo qual era sense cap mena de dubte, una evident putada. Idea! Se’m va encendre el llum; el camí de terra fins la platja era baixada, i donat que totes les eines que portava a sobre no eren ni un talla ungles, així ho  vaig fer. Fins i tot pujà a la bici i amb petites padalades anava baixant, si bé que, quan vaig arribar al Mediterrani, la llanta no era més que un projecte metàl·lic. La idea consistia en lligar-la a un arbre o una senyal i recollir-la a la tarda amb el cotxe. Però em vaig sentir culpable d’abandonament, de ser un mal pare. La meva filla té la casa uns cinc quilòmetres en la meva direcció. Arrastrar l’artefacte no ho vaig trobar pesat, al principi. Però noi, quan una hora i mitja després vaig arribar a casa la nena, no hi havia nena ni ningú. Jo estava al límit de les meves forces, quasi moribund per entendre’ns, i el turmell dret sagnant de la quantitat de vegades que el pedal s’acarnissava en mi. Bé, la vaig amarrar a la porta de la casa i vaig marxar. Mancaven quatre kmts, per casa i era tan desesperat el meu estat que els vaig trucar  dient-los que no m’esperessin per dinar i molt menys que em fessin preguntes. Tot el meu desig es centrava en una sopa d’aspirines, un flam d’ibuprofè, massatge intensiu de peus i el meu llit de dos metres. Tan il·lusionat que estava al matí amb la maleïda bicicleta.