KILIAN

Kilian Jornet és un tipus molt dur de pelar. Les facultats físiques d'aquest esportista desborden qualsevol comparació. Començo a tenir dubtes que aquest jove pugui enquadrar-se en el que anomenem gènere humà. Jo crec que no és d'aquest món, ni tan sols que sigui català. Vist el vist els últims anys, i com a colofó ​​la gesta de fa uns dies, qui m'assegura-me a mi que no és un extraterrestre disfressat d'humà. Un prototip construït a base d'alumini, molls, xips, circuits impresos i ceràmica de la bona. Feliçment mai s'ha fet mal de gravetat per poder donar fe que de la seva bretxa oberta no sortien molls o leds disparats.

Quan visito alguna capital europea, o no europea, en marxar em dic a mi mateix <mira-t'ho bé Pep, que potser no tornis>, o quantes vegades hem oblidat alguna pertinença en un hotel i, com a molt, l'hem reclamat per telèfon. Kilian no, Kilian és diferent al comú dels mortals, no fa frases de babau i estúpides, copiades de grans èxits literaris com "Domina la teva ment en una hora" o "Deixar de ser imbècil en quinze dies". En absolut, Kilian corre, sempre corre, em preocupa pensar que corri mentre dorm també. Es desperta a l'alba, estira els braços, es renta la cara amb neu i adverteix "avui per sopar alguna cosa contundent companys, marxo al cim de l'Everest". Sense cordes, sense piolet, tot just quatre coses a la seva bossa d'esquena, i a córrer. Res d'ampolla d'oxigen ¿per a què? Perquè no escala, corre per conquerir el cim del món i quan se’l fa seu no plora veient el planeta als seus peus, ni tan sols se senya, ni té un record per Sta. RIta. Tan sols mira el rellotge i, si no s'ha congelat, comprova que el temps emprat s'ajusti a les seves prediccions. Però alguna cosa no va bé, fa unes ganyotes per trencar el gel de la cara i surt disparat per no fer esperar al seu equip, el sopar es refreda. Tan sols es tracta d’abaixar-se de l'Everest, encara que ell cregui que baixa al bar de la cantonada.

Els confesso que el dia en què m'he vist obligat a mirar els baixos del cotxe, saltar un maleït toll d'aigua o carregar al cotxe la compra del super, he estat atacat sense misericòrdia per punxants i afilades agulletes que no m'han deixat anar durant una setmana. Un suplici que desitjo a tots els meus millors amics. Però el nostre home de ferro, l'extraterrestre, no és d'aquesta fusta, creu que agulletes són pinxos per a les nines per tal d'aniquilar a algú. Transcorreguts dos dies des de la gesta, meditava tancat a la seva tenda a trenta sota zero, quin hauria estat el seu error per sobrepassar el temps que s'havia proposat per l'ascensió. Immediatament la premsa internacional el situava ja a Kàtmandu de tornada a casa. El que ignoraven les redaccions de diaris és que mentre escrivien les bajanades de costum, Kilian tornava a desafiar el colós, al sostre del planeta. En la seva bossa de mà aquest cop va introduir un entrepà d'anxoves pel que pogués passar. No només va reduir el temps en 2'15 hores, sinó que arribà a temps de l'aperitiu abans del sopar. Obstacles és una paraula que coneixem els altres, els que estem fabricats de carn i ossos, ell la ignora. Enfonsar la bandereta al cim de l'Everest dues vegades en una setmana no és una efemèride a celebrar per homes de carn i ossos. De quina matèria estarà format Kilian, perquè humà no sembla.

Encara que algun diari madrileny l'ha obligat a néixer al país basc "l'esportista basc", Kilian Jornet Burgada va néixer a Sabadell, el 27 d'octubre de 1987. De pensar què hi ha multituds que perden el sentit i la raó per un gol, un punyeter gol, és que em descollono de vergonya aliena. I com deia Cruyff, "no hace falta desir más nada".