Doncs que hi han dues
classes de gent: els que van a algun lloc i els que no van enlloc. Això sí que
és cert. Tot i que la frase està dita dins el
context d'una gran pel·lícula, és evident que per generalitzar no és vàlida.
Les diferències de criteri i opinió són gairebé tan variades com persones hi han
en aquest planeta. Si com suggereix el protagonista de l'escena es tracta
d'evidenciar que hi han persones arriscades i altres de més pacients i
conformistes, és cert. Els primers tenen més possibilitats de triomfar -o fer-se miques- i els altres viuran sense tants sobresalts però quedaran
estancades. I som el que hem viscut.
Senyors, vaig a ser-los
franc: estic fins als collons de tots nosaltres. És
la veu del cansament en boca d'un expresident de govern espanyol. La
indefugible política espanyola ha tocat fons en virtut a dècades de majories
absolutes dels anomenats dos partits majoritaris espanyols, donant com a
resultat una democràcia de baixa qualitat -eufemisme-. Un home honest no pot sentir
plaer en exercir el poder sobre els seus conciutadans. Si per art de
màgia es poguessin portar als tribunals a tots els polítics dels últims trenta
anys tacats per la ombra del dubte o la pèssima gestió, ens quedaríem tots a
l'hospici per a orfes de governants. El llenguatge polític no està interessat en
la veritat, sinó en el poder i el seu manteniment. Són espanyols els que no poden
ser una altra cosa, una altra cita d'un expresident. En fi, Ho
sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar. Una de les cites més jocoses
que he sentit en la meva vida per ser de qui és.
La pregunta mai és
indiscreta, sempre ho és la resposta. Pot ser, però és que hi ha
cada pregunta que mereix bastonades per impertinent, interessada o amb doble
intenció. Hi ha molta gent perduda, desorientada, que passeja per senders que
no porten enlloc i es nodreixen de la crítica, l'enveja, l'egoisme. Els que en
fer-ne safareig li diuen curiositat. No hi ha vent favorable per a qui no sap
on va. Pocs veuen el que som i, en canvi, tots veuen el que aparentem.
Després hi ha els de sempre, els perennes, els de no m'he adonat, se m'ha
oblidat, crec que t'ho vaig dir, no recordo haver-ho comentat ... penjats de
l'arbre que només dóna fruits de confusió, de malentesos, que no són altra cosa
sinó una falta de conviccions, de concrecions, són balancejos a la duplicitat
en la qual es mouen i que manipulen segons convingui. El primer pas indispensable per
aconseguir les coses que vols de la vida és aquest: decideix el que vols.
Gregorio
Morán és a més d'un gran escriptor algú que no té miraments a
l'hora de pronunciar-se sobre alguna qüestió que no li encaixa: Les
xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d'imbècils que abans
s'expressaven només al bar després de beure un vi. Home, Gregori, anem
a concedir el benefici del dubte almenys a milions de persones que participen
de bona fe i amb tan sols l'apetència d'ocupar un temps que per a ells és mort
o esgoten la possibilitat d'enganyar a la soledat. Sense detriment d'aquesta
legió d'imbècils que segueixen i seguiran presents en tots els ordres de la
vida. N'hi ha que ja no correm per arribar enlloc, sinó per no quedar
endarrerits.
La vida és curta, si, però
són tants els temps buits que no omplim, són tants els passos que caminem sense
un destí clar, sense preguntar-nos cap perquè. Ens convertim sense adonar-nos-en
en autòmats vagant per un espai tancat i ocult que porta per nom solitud. I de
vegades, marginació. Qui no ha llegit un llibre en 70 anys, només haurà viscut la seva vida. Els que hagin llegit llibres viuran cinc mil vides
-Umberto Eco-.

Hola Pep, bona tarda,
ResponEliminaHe llegit “Legions d’Imbecils” ara mateix. Em sembla que formo part dels imbécils, no ho tinc clar. Se ha on vull arribar però sempre arribo tard. El meu poder decisori es com un despertador sense corda. No obstant sempre he cregut que en aquest camí de carro, que es la vida, no m’ha anat malament del tot. No se, haig de pensar pausadament sobre el tema i al final fent trampeta inclòs hem sortirà una conclusió optimista. Ja veurem.
Tema cotxe: hi ha nous moviments. Com que no tinc pressa per la compra estic augmentant la gama de possibles opcions. La última, es un animalet de molt bona pinta, marca Mercedes Benz, i es diu C 220 Coupé. El pots veure a la contraportada del Magazine de La Vanguardia d’avui. Tan sols falta que la liquiditat del meu compte bancari augmenti segons les previsions establertes. O sigui, que arribi quelcom, que no siguin factures.
El Sr. Millet sembla que no esta preocupat: sap que dintre de vint-i-tres jutges mes i quinze anys, presenciarà el judici des del cel, això si amb la americana a quadradets.
El tema polític espanyol està on està, en la immobilitat mes absoluta. El únic que marca tipo es en Rajoy i les seves manifestacions del mes enllà. S’ha proposat doblegar al PSOE, passen els dies i l’únic que es doblarà es ell. Ningú el recolza i es el preu que te que pagar després de quatre anys de dictadura parlamentaria. Per cert, el polític que esta callat, es el nen de Ciutadans, ha comprés que com menys declaracions estrambòtiques mes respecta dels votants.
S’espera molta “pupa” del partit Podem/Colau, populista i ferm defensor del dret a decidir.
He llegit que els premis ”Princesa de Girona” es celebraran a Zaragoza i seran rotatoris dins del territori mesetari.
El 0,7% del IRPF a partir d’ara anirà Madrid i des de Madrid es repartirà. Malament. No se a on hi llegit que s’han donat tres cents cinquanta mil euritos al Valle de los Caidos per pagar les missas diarias ?? durant un any.
Brasil+Lula+Olipiades, es un combinat explosiu. Jo de la presidenta aniria de vacances al Mato Grosso, per sempre.
Els pobres refugiats continuen passant al seu calvari: no els ajuda ni Deu. El Vaticà diu que esta molt preocupat i que entre Calvados i Calvados buscaran una solució.
Bé Pep, et deixo. Que tinguis una Setmana Santa amb oració i penitencia.
Brunet
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina