LEGIONS D’IMBÈCILS

Doncs que hi han dues classes de gent: els que van a algun lloc i els que no van enlloc. Això sí que és cert. Tot i que la frase està dita dins el context d'una gran pel·lícula, és evident que per generalitzar no és vàlida. Les diferències de criteri i opinió són gairebé tan variades com persones hi han en aquest planeta. Si com suggereix el protagonista de l'escena es tracta d'evidenciar que hi han persones arriscades i altres de més pacients i conformistes, és cert. Els primers tenen més possibilitats de triomfar -o fer-se miques- i els altres viuran sense tants sobresalts però quedaran estancades. I som el que hem viscut.

Senyors, vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres. És la veu del cansament en boca d'un expresident de govern espanyol. La indefugible política espanyola ha tocat fons en virtut a dècades de majories absolutes dels anomenats dos partits majoritaris espanyols, donant com a resultat una democràcia de baixa qualitat -eufemisme-. Un home honest no pot sentir plaer en exercir el poder sobre els seus conciutadans. Si per art de màgia es poguessin portar als tribunals a tots els polítics dels últims trenta anys tacats per la ombra del dubte o la pèssima gestió, ens quedaríem tots a l'hospici per a orfes de governants. El llenguatge polític no està interessat en la veritat, sinó en el poder i el seu manteniment. Són espanyols els que no poden ser una altra cosa, una altra cita d'un expresident. En fi, Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar. Una de les cites més jocoses que he sentit en la meva vida per ser de qui és.

La pregunta mai és indiscreta, sempre ho és la resposta. Pot ser, però és que hi ha cada pregunta que mereix bastonades per impertinent, interessada o amb doble intenció. Hi ha molta gent perduda, desorientada, que passeja per senders que no porten enlloc i es nodreixen de la crítica, l'enveja, l'egoisme. Els que  en fer-ne safareig li diuen curiositat. No hi ha vent favorable per a qui no sap on va. Pocs veuen el que som i, en canvi, tots veuen el que aparentem. Després hi ha els de sempre, els perennes, els de no m'he adonat, se m'ha oblidat, crec que t'ho vaig dir, no recordo haver-ho comentat ... penjats de l'arbre que només dóna fruits de confusió, de malentesos, que no són altra cosa sinó una falta de conviccions, de concrecions, són balancejos a la duplicitat en la qual es mouen i que manipulen segons convingui. El primer pas indispensable per aconseguir les coses que vols de la vida és aquest: decideix el que vols.

Gregorio Morán és a més d'un gran escriptor algú que no té miraments a l'hora de pronunciar-se sobre alguna qüestió que no li encaixa: Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d'imbècils que abans s'expressaven només al bar després de beure un vi. Home, Gregori, anem a concedir el benefici del dubte almenys a milions de persones que participen de bona fe i amb tan sols l'apetència d'ocupar un temps que per a ells és mort o esgoten la possibilitat d'enganyar a la soledat. Sense detriment d'aquesta legió d'imbècils que segueixen i seguiran presents en tots els ordres de la vida. N'hi ha que ja no correm per arribar enlloc, sinó per no quedar endarrerits.

La vida és curta, si, però són tants els temps buits que no omplim, són tants els passos que caminem sense un destí clar, sense preguntar-nos cap perquè. Ens convertim sense adonar-nos-en en autòmats vagant per un espai tancat i ocult que porta per nom solitud. I de vegades, marginació. Qui no ha llegit un llibre en 70 anys, només  haurà viscut la seva vida. Els que hagin llegit llibres viuran cinc mil vides -Umberto Eco-.