MÒMIES I AMICS

Senyores, senyors, pel que sembla i segons anunci del govern espanyol, es vol procedir al desallotjament, al trasllat de les restes mortals de la mòmia, del dictador Franco. Sembla ser que la gran idea de Pedro Sánchez es trobarà amb una aferrissada resistència. No es pot passar per alt que solament un 56'1% dels votants del PP a Catalunya prefereix la democràcia a qualsevol altra forma de govern, i pel que fa a Ciutadans el 83'5%. Els que no estan en aquests percentatges, que són molts, s'inclinen per el NO democràcia. És obvi imaginar que aquesta enquesta feta a les Espanyes, on la malenconia franquista gaudeix de molt bona salut, el resultat seria esgarrifós. Ignoro si el CEO (Centre d'estudis d'opinió) ho té previst. Si algun dia se’ls hi acudís sortir al carrer junts, riguin-se del bloqueig dels taxistes. Han passat 43 anys del traspàs de l'actual mòmia, i perviuen privilegis, condonacions, prebendes i mamoneos múltiples. Això sense comptar les legions d'adeptes que tant i tant enyoren aquells grisos temps. No té una explicació lògica ni traduïble a l'actualitat.

¿Es pot imaginar algú que a Berlín hi hagués un centre en forma de basílica o un modern gratacels, tant és, per acollir el pelegrinatge de milers de ciutadans per retre homenatge a Hitler? ¿Entra en els seus caparrons pensar que el ministre de l'interior alemany condecorés a Nostra Senyora de Schoenstatt amb la Creu de Plata, com aquí es va concedir a La Santíssima Mare de Déu dels Dolors en la seva qualitat de titular de la Reial i Venerable confraria del Nostre Pare Jesús de la Humilitat i María Santíssima dels Dolors? Jesús, Jesús, però on cony estem. Així no és d'estranyar que en fires, conclaves de partits polítics i concentracions públiques, es puguin veure xiringuitos amb material de màrqueting al·lusiu a la mòmia, i símbols absolutament il·legals com la bandera amb la gallina. És realment Espanya, diferent? Doncs miri, no sabria dir-li, em fa pensar que pot ser que sigui diferent, distinta, la ostia en bicicleta, un gra al cul, jo que sé. Però el que es diu seriosa, homologable als països democràtics de la veïna Europa, jo diria que no. Igual estic equivocat i el gra al cul sóc jo. A saber.

Parlant de grans, Catalunya lidera una vaga de taxistes que ja s'ha contagiat a gairebé tot Espanya. No entro en el fons d'aquestes qüestions, tothom intenta defensar els seus legítims interessos. Em crida l'atenció que porten anys posant-nos de chupa de dómine, mofant-se, insultant, caricaturitzant, menyspreant, i ara resulta que s'uneixen a la causa dels taxistes catalans perquè no se sentin sols, per donar-los escalf en la seva iniciativa. Collons, hem passat del "A por ellos" al "A con ellos". Manda huevos. Però si som els que volen trencar Espanya, esbocinar-la, descosir-la, esquinçar-la, esquerdar-la. No, ja no, ara som amics per sempre -Friends forever- que diria Julián el dels melons. Quins pebrots. Tant és així que caldrà buscar espais per a tants amics; les timbes de cartes, els matalassos sobre les vies del tramvia, les tauletes style càmping, les paelles, els càntirs i cervesots, els jocs infantils, etc. Déu n'hi do ubicar tantíssims amics que es volen unir a la reclamació dels seus drets. A con ellos, se senten els càntics a l'autopista camí de Barcelona. Arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única. Que diria Cervantes.