De sobte ens ha deixat. Dic sobtat perquè
Charles Aznavour no tenia de morir-se, no estava previst, "Amb la meva germana hem acordat passar dels cent anys".
Li han estafat sis anys.Tan sols un any enrere va triomfar a Bercy, amb
noranta-tres anys, una orellera per si fallava la memòria i una butaca entre
bastidors per a petits descansos. Mai va claudicar, va caure innombrables
vegades i es va reposar el mateix nombre. Carn d'escenari, compositor, de bona
ploma i un timbre de veu que li sobreviurà. A tres generacions va alletar amb
la seva veu trencada, les seves més de mil dues-centes cançons en repertori
prenyades de vida quotidiana. Cent vuitanta milions de discos venuts en cinc
llengües. Adorava les llengües, al contrari d'aquí. I un bon grapat de
pel·lícules entre les quals destaca Tirez
sud li pianiste, de Truffaut. I premiat amb un César.
Fa una setmana em trobava gastant soles al
Barri Llatí a París i ho ignorava. Aquí va néixer el 1924 el petit geni. Els
inicis en l'escenari van ser durs i llargs. Amb 22 anys és descobert per Edith
Piaf i se’l emporta de gira per Amèrica.
El petit cantant de veu estranya sedueix a la deessa de la chanson. De retorn a
França es converteix en regidor, teloner, secretari, xofer, confident i autor
d'alguna de les cançons de la diva. Es diu que també va exercir de mestre de
cerimònies de la seva alcova. Tant mateix també escriu algunes cançons per
Gilbert Becaud. Je m'voyais déjà, la
història d'un artista fracassat el catapulta definitivament a la fama, el 1960.
Es va prestar, en molts casos desinteressadament, a cantar duos: Ray Charles,
Sinatra, Toni Benet, Stevie Wonder, Julio Iglesias, Sting, Céline Dion, Johnny
Hallyday, Paul McCartney, Streissand o Liza Minelli. Profundament francès i visceralment
lligat a les seves arrels armènies.
Lleig i baixet -J.Luna diu que hi va haver
un temps en què semblava espanyol-, possiblement abans de reconstruir-se el seu
nas per mandat de la Piaf. Feia molts anys que va deixar enrere el seu Paris,
per anar-se'n a viure a la Provença, a un tir de pedra de la Costa Blava i les
inigualables fragàncies de la banda i els seus càlids colors. Muntat en el seu
tractor agradava de recórrer la finca agrícola i presumir de la seva plantació
i producció d'oli. Crec que La Provença i la seva mansió van ser els seus
últims amors de veritat. Sense abstenir-se ni un sol dia, es tancava totes les
tardes a seure al seu tamboret, les mans al piano i la llibreta de les corxeres
i família. Tres generacions han ballat i enamorat amb els fons musicals del
petit gegant d'ulls tristos. A diferència de la gran majoria de cantants,
Aznavour comptava els seus èxits musicals per centenars. Resulta absurd
limitar-lo a Venècia sense tu o La
Boheme. Les seves pàgines parlen d'alegries i tristeses, de molts
fracassos, els seus, i d'ingents triomfs, que també els va fer seus. Diuen que
va ser un motor de petons i llàgrimes, d'afalacs i menyspreus. "Sóc política i poèticament
incorrecte". Tossut com una mula per al treball, inquiet, nerviós, curiós,
una mica esquerp però receptiu, "M'encanta
el que faig i sempre que tingui la salut i la força per fer-ho ho faré".
Adéu, adéu Aznavour, has viscut molt, però
és moltíssim més el que ens has deixat. Sàpigues que no sóc aquí per aprofitar
el moment, que, tot i la blancor dels meus cabells, segueixo taral·lejant Les comédiens des d'aquella llunyana
dècada en què la teva música es va allotjar en el meu cervell. Bohemi!

Una joia....el recuperaré....És una de les músiques, de les cançons de la vida....Però...els españols baixets...? No sé a quins es referirien....Als d'abans del cop d'estat de Franco????? Quan passaven tanta gana....Els nois d'ara són alts...bells.... Ssssniiiiifffff....La Bohème...
ResponEliminaGràcies per entrar, Assumpció.
ResponElimina